El calendari popular i el litúrgic, acabat el Carnestoltes, s’endinsen a una època ben diferent a la viscuda en els darrers dies: la Quaresma.El mateix nom de Quaresma explica allò que és. En paraules d’Aureli Capmany, “equival a Quarantena, i és en memòria dels quaranta dies de penitència i dejuni que Jesús passà al desert, segons ho certifica l’Evangeli de Sant Mateu: Et cum jejunaset quadraginta diebus et quadraginta noctibus (1)”. Al Tradicionari aquest fet s’explica de la següent manera: “La Quaresma consta, a Occident, de quatre dies i sis setmanes, quaranta-sis dies, els quals, descomptats els sis diumenges, en què no es dejuna, queden en quaranta dies de preparació en record dels quaranta dies que Jesús va passar dejunant al desert (2). En origen, però, la Quaresma era un espai de temps de preparació davant el baptisme que se celebrava en la vetlla pasqual i és a finals del segle IV que adopta la forma més o menys actual (3). I el seu nom prové del fet que comença en la Quadragèsima setmana abans de les celebracions de Setmana Santa.
L’inici de la Quaresma té lloc en un dia ambivalent: el Dimecres de Cendra. Mentre que per alguns assenyala la fi del Carnestoltes, amb l’enterrament de la ‘sardina’, per altres és el començament del període de dejuni i abstinència. El nom del dia li ve del fet que la litúrgia eclesiàstica manté el costum de la imposició de l creu al front amb les cendres de les restes de rams i palmes del Diumenge de rams de l’any anterior (4)”. En aquesta data s’obre , en paraules de Joan Soler, “una quarantena de tristesa i mortificació, de repressió dels instints, de sermons iniciant al penediment i a la conversió”. Aquesta nova d’actitud, actualment molt més laxa, es va accentuar en època de l’Antic règim i amb motiu de la Contrareforma (5). Popularment es coneixia per ser una època de ‘fer magre’ i limitar el consum de determinades menges.
És clar que qui podia i havia adquirit la ‘butlla de la Santa Croada’ podia eximir-se d’alguna d’aquestes imposicions.Respecte els sermons que esmenta Soler, és curiós recollir allò que passava en el Manlleu de finals del segle XIX. Domènec Torrent i Garriga explica que era habitual que fos un sacerdot foraster l’encarregat dels sermons de Quaresma i esmenta que hi havia una particularitat que constava a l’Arxiu parroquial: per una concòrdia atorgada el 2 de setembre de 1648, signada entre els veïns de la població i el prior del convent dels dominicans de Tremp de qui depenia la comunitat religiosa que residia a Manlleu, els d’aquesta orde pagarien el predicador de Quaresma la quantitat de 5 lliures catalanes, que en l’època de l’historiador representaven 13,33 pessetes. Torrent comenta, amb certa sornegueria que “con cuya suma, sea dicho de paso, el buen predicador ya tenía para campárselas bien todo el resto del año (6)”.
Les restriccions pròpies de la Quaresma no s’adscrivien només a l’alimentació sinó que arribava a altres manifestacions, especialment lúdiques, de la vida quotidiana i festiva. La vestimenta i l’aspecte personal havia de ser de forma modesta i sense cap intenció d’exhibició pública; els balls i els espectacles públics queien del programa festiu i només es permetien les obres de caràcter sacre; tampoc es podien organitzar activitats familiars com casaments o batejos (7).
Actualment, diu el Tradicionari, “després de reformes successives que n’anaven reduint el rigor, el dejuni, que abans consistia en un àpat i mig al dia, ha quedat militat al Dimecres de Cendra i el Divendres Sant, en commemoració de la mort de Crist” i afegeix que “Tanmateix, l’abstinència o prohibició de menjar carn regeix amb caràcter obligatori tots els divendres de Quaresma (8)”.
La Vella Quaresma
La representació gràfica de la Quaresma prenia forma i es personificava en l’anomenada ‘Vella Quaresma’. Joan Amades explica com “en moltes cases, especialment on hi havia mainada, acostumaven fer un ninot de paper que volia representar la Quaresma. Li donaven forma de dona, amb els braços estesos i les faldilles molt bombades, per tal que la part inferior tingués l’espai suficient per a haver-hi set peus, que simbolitzaven les set setmanes de duració de la Quaresma” i especifica que “aquesta figura solia fer-se amb la butlla de l’any anterior, ja caducada”. El folklorista continua dient que “cada diumenge, en tornar de missa, el cap de casa o la mare, davant de tota la mainada, amb una certa solemnitat familiar li tallava un peu, per significar que ja n’havien passat una altra setmana” i resol que “aquest ninot venia a ésser com un calendari casolà infantil de la Quaresma, que marcava les setmanes transcorregudes i les que encara faltaven per a acabar el període de dejuni i de privacions (9)”. Aureli Capmany afegeix que “arribada la Pasqua, i tallat l’últim peu, era despenjada del lloc on havia estat i llavors se la lligava al capdavall d’una canya de coeta, que escapava disparat, o es penjava d’un globus de paper, que desapareixia per l’espai; en canvi, altres vegades era enterrada o també se la cremava al mig del carrer, car el que es volia era que desaparegués, però com que a l’any següent es presentava una altra vegada, la tornaven a cremar (10)”.Imatges:
Superior.- Vinyeta núm. 13 de ‘Auca de les funcions de Barcelona’. Barcelona: Imp. d’Ignacio Estivill [s.a.]
Central.- Impressió de la Butlla de la Santa Croada de 1959
Inferior.- Estampa de la Quaresma segons apareix al Costumari Català de Joan Amades (vol. 2, p. 542) i que és atribuïda a principi del segle XIX
Bibliografia:
1 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. Barcelona: Laia, 1982, p. 70. L’autor es refereix a la referència de Mt 4, 1-2
2 “La Quaresma: temps penitencial”. Dins: Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, p. 179
3 Ídem
4 “Dimecres de cendra” [en línia] Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [consulta: 15 de febrer de 2010] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Dimecres_de_cendra
5 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 612
6 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 196
7 Soler, Íbid.
8 “La Quaresma...”, Íbid, p. 180
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 538 i 539
10 Capmany, íbid, p. 70 i 71
Quan els 'llambrots' treien el cap a l’església
El guarniment de l’interior de les esglésies en Quaresma, més abans que no pas ara, adquiria el mateix to de d’introspecció, penediment i sensació de culpa que el període volia transmetre.El Dr. Josep M. Gasol (1) explica que, a Manlleu, “els dies de les setmanes primera i segona de Passió, coincident amb el velament litúrgic de les Creus i imatges sagrades, hom veu col•locats a banda i banda del presbiteri del temple parroquial de Manlleu els llambrots o ganfarons de Setmana Santa”. Efectivament, el Diccionari Català-valencià-balear atribueix a la paraula ‘llambrot’ el significat de “Penons que el dissabte abans de la Setmana Santa es posen a cada costat de l'altar major, i que porten dibuixats els improperis de la Passió” i els atribueix a la població de Sallent (2). Gasol, per la seva banda, també indica que en el cas manlleuenc “es tracta d’un parell de penons pintats negres, on s’hi representen varis instruments i al•legories de la Passió: des de la Creu, l’INRI i la columna de la Flagel•lació, per exemple, el gall, el sol i la lluna, sense oblidar les fesomies de dos jueus que simulen fer escarni de Jesús pacient, traient la llengua”. Afirma el mateix autor que, “cabalment, són aquests dos lletjos personatges els que han donat popularitat els llambrots i han convertit el nom d’aqueixos estendards en símbol de ‘fer llengots’ en senyal de burla”.
Jon Puntí i Collell, que va ser mossèn i sabia de què parlava, el 1944 recordava aquests gonfanó de l’església parroquial manlleuenca que ell havia vist de jove i que van desaparèixer per la Guerra civil. I els denomina ‘llambrots’ d’acord als seus records: “la estrafolaria denominación de tales pendones parroquiales, expresión que en nuestra lengua materna (3) equivale a la repugnante ‘ganyota’, era motivada por las fachas antipáticas de aquellos malvados judios que, con exótica indumentaria y sacrílegas muecas, hacían mofa cruiel del manso Cordero inmaculado”. La impressió que els causava a les ments infantils els preparava per a una mena de joc, popular entre la mainada de diverses poblacions en altre temps i que avui tindríem qualificat com a bàrbara, que Puntí indica: “La desverguenza de aquellos causantes de los dolores acerbísimos de Jesús, encendía en nuestro pecho una santa ferocidad que, en Jueves y Viernes Santos, desbordaba con el ansia incontenible de matar jueus (4)”. Aquesta darrera, i poc políticament correcte. expressió de mòssèn Puntí es refereix a una distracció infantil que la Gran Enciclopèdia Catalana explica com "fer soroll els nois amb els xerrics-xerracs o pegar en terra amb branques de palmera o bastons (5)" figurant fer l'acció descrita per la desafortunada locució.
Aquelles banderes anteriors a la contesa bèl•lica serien recuperats pocs anys després i dibuixats per l’artista local Francesc d’A. Pujol. Evidentment, hi constaven, als dos extrems superiors, les dues cares estrafetes.
Aquesta representació pictòrica dels dos personatges ensenyant la llengua va deixar empremta entre la població manlleuenca, com ja ha indicat, Puntí i Collell. Aquesta, devia ser tanta que, tot i ser exposats en molts altres indrets, segons Gasol, “enlloc més, fora de Manlleu, hem sentit dir ‘fer llambrots’ d’aqueix gest ofensiu i de poca educació”. Així, afirma, ‘fer llambrots’ és una locució típicament manlleuenca, que té sens dubte origen en els ganfarons negres, del temps de Passió. L’esmentat Diccionari Català-valencià-balear ja atribueix a la paraula ‘llambrot’ el significat de “carusses, bavarotes” que, en cert moment, li devien atribuir a la Plana de Vic però més aviat sembla que era associat amb la posició dels llavis que de la llengua. Tot i això, segons l’expressió plàstica de les dues figures representades en l’estendard setmanasanter, l’expressió més idònia seria la de ‘fer llengota’. De la mateixa manera, Esteve Gaja, en recollir algunes de les expressions que qualifica de pròpiament manlleuenques, es fa ressò d’aquesta i les atribueix, també, als ganfarons en els quals, diu, “per expressar la mofa que els botxins feien a Crist sofrent, l’artista els figurà amb una cara que treia la llengua (6).
Imatge: Un dels llambrots pintats per Francesc d’A. Pujol, tal com consta a la revista El Record de 1944. S’ho poden veure als dos extrems superiors les dues cares que van generar l’al•locució “llambrot”
Bibliografia:
1 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18, 1958. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
2 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B “Llambrot”. Dins: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 6, p. 881.
3 Mossèn Puntí utilitza aquest eufemisme per no haver d’esmentar la llengua catalana
4 Puntí i Collell, Joan. “Los Llambrots”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1944, [s.p.]
5 "Jueu-eva". Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 13, p. 285
6 Gaja, Esteve. “Veus manlleuenques”. Dins: Manlleu-publicació, IV època, any V, núm 155, p. 5
La mort de Jesucrist escenificada: la 'Passió'
De les tradicions vinculades amb les dates de Quaresma més properes a la Setmana Santa no es poden obviar, de cap manera, les representacions de la Passió. Diverses poblacions catalanes tenen associat el nom de la Passió: Olesa, Esparraguera o Cervera en són un exemple. Durant poc més d’una dècada, Manlleu es comptava entre aquestes.Les representacions de la Passió, diu l’enciclopèdia Tradicionari, “tenen l’origen en representacions litúrgiques que es realitzaven a l’interior dels temples”. La distribució geogràfica s’estén per tot Europa però, diu, la mateixa font, “és en les terres de l’antiga Corona d’Aragó on constitueixen realment una forma molt pròpia de drama d’origen” i afegeix que “a Catalunya se’n troben de molt antigues, amb una continuïtat secular (1)”. Són les d’Olesa de Montserrat, de la qual es tenen notícies ja al segle XIV i documentació des del 1538, la de Cervera, des del segle XV i la d’Esparraguera, documentada des del 1588.
En el cas manlleuenc, el Dr. Josep M. Gasol recull, per a l‘origen de la Passió una altre hipòtesi . Esmenta que “cal considerar un precedent remot de la Passió manlleuenca, aquella processó de Setmana Santa durant la qual, segons els historiadors, eren escenificats determinats passatges de la vida dolorosa del Mestre (2)”. D’aquesta processó, el primer terç del segle XIX, en sortirien dues manifestacions: la processó del Sant Enterrament i les representacions de la Passió (3). Aquestes escenificacions,aleshores, es duien a terme al carrer anomenat Horta del Frare, en un estatge municipal que servia de teatre. Domènec Torrent i Garriga, el 1893, ja recull que, a aquesta via, “el público la llama calle de la Passió, por las repetidas funciones del drama sacro de este nombre que se dieron en el segundo tercio de este siglo [XIX] en el teatre que existia en ella” i afegeix que, el 1868, l’Ajuntament li va donar el nom de ‘carrer del Teatre’ sense que arrelés entre la població i li van retornar el nom original d’Horta del Frare (4). La força de la denominació popular recordant les representacions de les darreres hores de Crist ha fet que, encara ara i de forma ja oficial, sigui el nom de ‘carrer de la Passió’ el que s’hagi consolidat. Constata,igualment, la importància i reclam de la Passió d’aquella època el fet que amb els ingressos que es van fer de les diverses sessions, es va sufragar part de l’altar major de l’església de Santa Maria fet el 1846 (5).
Aquest primer teatre manlleuenc va ser destruït per la primera guerra carlina (1833-1839) tot i que posteriorment es va reconstruir. Seguiria fent el servei de local teatral fins a la tercera carlinada (1872 – 1876) quan va passar a ser cavallerissa i, posteriorment, parc de bombers (6).La falta de teatre va fer que, durant un temps, la Passió deixés de ser representada. Sembla ser que el 1910 es va fer un intent de recuperar-la al teatre de la Joventut Catòlica però no va reeixir (6).
No seria fins a la meitat de la dècada de 1940, després dels anys més cruents de la postguerra, que l’entitat el Centre Catòlic Recreatiu, entitat hereva de la Joventut Catòlica, va endegar les representacions de la Passió. Josep Suriñach explica, en ser celebrat el centenari de l’entitat, aquest període amb les següents paraules: “A partir de l’estrena de la Passió s’inicià una altre etapa, la més florida que hem conegut, per tot el que teníem i pel que la mateixa Passió irradià” i continua dient que “quan la Passió estigué en el seu punt més alt, tant per la qualitat artística com pel nombre màxim de quadres que s’hi anaren afegint, necessitàrem 83 persones per a cobrir els papers grans i petits de l’obra, 41 suplents, 45 comparses, 12 tramoistes i 8 membres del cor que no sortien a escena, en total 189 persones sense comptar traspunts, equip de guardarropia, organitzadors del Patronat de la Passió, personal de l’orquestra i directors (7)”, Xavier Boada, que en una `poca posterior va fer el paper principal, el de Jesucrist, recull que “hi ha una colla de noms vinculats a aquest moment d’esplet artístic . Els diversos directors de la Passió: Antoni Tor (fins al 51), Pere Vilalta (del 52 al 56), Pere Marcé (del 567 al 58). A la direcció artística: Xavier Valls, Josep Codony i especialment el talent i enginy de Francesc Pujol”. Tot i aquesta bona dinàmica, la Passió va deixar de ser representada l’any 1960 i, com diu Suriñach “és que la Passió ja a partir de l’any 56 es feia cada any més difícil per falta d’assistència als assaig i també cada vegada més anava disminuint el personal (8)”.
Després d’un llarg parèntesi sense Passió, Manlleu va recuperar el drama sacre l’any 1988. La mateixa associació, sota el nom de Teatre Centre, va estrenar, de nou, les representacions de la Passió. En aquesta represa es van trobar actrius i actors que l’havien representada en el període anterior amb d’altres que, aleshores, encara no havien nascut. Aquesta Passió va durar cinc anys i, com diu Xavier Boada –l’actor que protagonitzava Jesucrist en aquesta època- “val a dir que els dos primers anys es poden considerar d’èxit, però els tres darrers es produeix una crisi notable d’espectadors. D’una banda, un cert arcaisme de l’espectacle que desinteressa el públic més jove, i de l’altra, un intent de modernització en la posada en escena que desinteressa l’espectador nostàlgic, porten a la conclusió que no cal insistir en aquest projecte (9).Des d’aleshores, el 1992, Manlleu no ha disposat de la Passió damunt d’escena dels seus teatres.
Imatges:
Superior.- Escena del Sant Sopar de les representacions de 1948 de la Passió de Manlleu. Foto Xavier Valls / Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Central.- Escena de l’entrada a Jerusalem en la Passió de 1957. Foto Xavier Valls / Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Logotip de la Passió manlleuenca en el darrer període
Bibliografia:
1 “Les Passions”. Dins: Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, p. 186
2 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18, 1958. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
3"Apunts històrics de La Passió de Manlleu”. Dins: “La Passió” de Manlleu. Manlleu: Graf. Manlleu, 1955 [s.p.]
4 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon, 1893, p. 152
5 “Apunts…”, Idem
5 Roca, Alexandre. Manlleu, episodis d’ahir. Manlleu: Ajuntament de Manlleu: Efadós, 2003, p. 224 – 225
6 “Apunts…”, Idem
7 Suriñach, Josep. “Activitats en els últims cinquanta anys”. Dins: Els cent anys del Centre 1877 – 1977. Manlleu: Centre Familiar, 1978, p. 54
8 Boada, Xavier. “El Centre: Fidel a les taules”. Dins: Pinzellades històriques, Manlleu 1945 – 1995. Manlleu : Parroquia de Santa Maria, 19, p. 103
9 Boada, Ídem, p. 104
Benedicció de palmes i palmons el diumenge de Rams
El calendari litúrgic cristià prové, especialment en allò que afecta al cicle pasqual -ja sigui per davant o per darrera-, del calendari jueu. La Pasqua representava la celebració de l’arribada de la primavera. Una setmana abans, però, el cristianisme situa un esdeveniment singular: recorda el dia en què Jesús va entrar a Jerusalem, per celebrar la Pasqua que s’acostava, on va ser rebut per la població que brandava rams i palmes.Els evangelis canònics no són gaire explícits en fer referència a aquest fet recordat. Més aviat fan referència a la col•locació, per part de la gent, de peces de roba o dels seus propis vestits al pas de Jesús.
L’Evangeli de Mateu explica aquest fet dient que quan Jesús va entrar a la ciutat sobre un pollí “la majoria de la gent estengueren els seus mantells pel camí; d’altres tallaven branques dels arbres i encatifaven el camí (1)”. De manera semblant relata Marc (2) i també Lluc (3). Serà Joan qui esmenta que la gent, sabedora de la proximitat de Jesús “prengueren palmes de les palmeres i sortiren a rebre’l cridant: ‘Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d’Israel! (4)”. 
La tradició va fixar aquesta imatge de gent amb palmes donant plasticitat a la festa de, l'anomenat precisament, diumenge de Rams.Joan Soler recorda que, en aquesta diada, “es beneeixen palmes i palmons, rams de llorer i d’olivera i seguidament té lloc la processó del Ram (5)”. És així, com l’acte de benedicció d’aquests elements naturals, tractats o no, constitueix l’eix central de la celebració. La benedicció és, segons Lluís M. Vericat la “pregària amb què l’Església implora la protecció de Déu sobre les persones. En sentit ascendent, oració en què es lloa a Déu o els sants.
En sentit descendent, favor concedit per Déu o pels sants” i afegeix que “el gest de beneir es representa amb la imposició de mans o amb la mà dreta aixecada, amb l dit anular tocant el polze (6)”. De manera semblant defineix, l’acte de beneir, Salvador Alsius: “Signe que els ministres de l’Església adrecen en nom de Déu als fidels tot dibuixant amb la mà la forma d’una creu. Els qui la reben solen fer-ho senyant-se, és a dir, aplicant sobre ells mateixos el mateix senyal de la creu” però afegeix que “les benediccions s’apliquen també sobre les coses o objectes que adquireixen així una especial significació sacra, com succeeix amb les esglésies, les medalles, l’aigua beneita, etc. (7)”. 
I Joan Soler recorda com “tots els ritus litúrgics i paralitúrgics enclouen una gran quantitat de senyals de la creu beneint: pans rituals o beneïts, aigua beneita, salpàs, rams i palmes, imatges de sants, campanes, rosaris i medalles, acabats de casar, infants presentats al temple a la quarantena de néixer, parteres, bestiar, camps cases –de la primera pedra a la inauguració-, automòbils, vaixells... (8)”. La forma de benedicció que ens ocupa, però, sol ser mitjançant l'aspersió d'aigua que prèviament ha estat beneïda.És així com el diumenge de Rams i a ulls dels fidels, les palmes, palmons i altres elements vegetals adquireixen unes propietats especials i esdevenen una mena d’amulets.
Joan Soler, en aquest sentit, explica que “palmons i rams beneïts, a balcons i finestres, i creus de fulles de palma a les portes, llars de foc, a estables i corrals, deslliuren de bruixes i dimonis “ afegeix que “al cap de l’any, , s’han de substituir pels nous, segons el refrany que diu que ‘l’herba nova treu la vella; es cremen, ja que, essent beneïts, no es poden maltractar ni llençar (9)”. I també especifica que “per les rogatives de pluja, aquests rams es deixaven clavats en els camps per prevenir de bruixes i calamarsades, i al capdamunt dels pallers” per concloure que “les cendres dels rams beneïts s’escampaven pels camps o es barrejaven amb les llavors en sembrar, com un ritus fecundador (10)”.Imatges:Superiors.- Benedicció de Rams davant l’església de Santa Maria de Manlleu. Any 2010
Central.- Processó de Rams, a Manlleu, els primers anys de la década de 1930. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Creus fetes amb fulles de palma clavades a la porta d’una masia
Bibliografia:
1 Mt 21, 8
2 Mc 11, 8
3 Lc 19, 36
4 Jn 12, 13
5 Soler, Joan. "Ram". Dins: Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 619
6 Vericat, Lluís M. “Benedicció” Dins: Diccionari de símbols cristians. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2008, p. 25
7 Alsius,Salvador. “Benedicció". Dins: Hem perdut l’Oremus. Barcelona: Ed. La Campana, 1998, p. 39
8 Soler. “Benedicció”. Ídem, p. 77
9 Soler. “Palma, palmó”; Ídem, p. 535
10 Soler. “Ram”; Ídem, p. 619
Resseguint el ‘camí de les creus’: l’antic viacrucis urbà
Abans, les mostres de religiositat eren evidents, fins i tot, en el paisatge urbà. Les diverses referències en el nomenclàtor dels carrers, la presència de monuments de recordatori de manifestacions col•lectives com la Santa Missió o d’altres elements arquitectònics procuraven deixar molt present, en el dia a dia quotidià, el deure constant amb la fe. Un exemple d’aquest fet es pot trobar a Manlleu on encara resten, fixades en algunes cases del casc antic, algunes creus de l’antic camí del Viacrucis.
La Setmana Santa era, anys enrere, un temps de gran agitació per a la població manlleuenca, d’acord amb les celebracions litúrgiques pròpies del fet religiós quaresmal. La més destacada d’aquestes manifestacions era la processó del Sant Enterrament que fins al 1955 es va celebrar a la tarda de Dijous Sant; d’acord amb les reformes decretades per la mateixa Església, des d'aleshores va passar a l'endemà, Divendres Sant. El 1972, a Manlleu, van deixar de fer-se els actes al carrer per Setmana Santa.
Aquest període ple de pietosa actitud, contenia actes molt diversos com, la benedicció de les palmes –que encara perdura en certa manera,- el salpàs a pagès, la benedicció de les aigües i, més enllà de la diada de Pasqua, el combregar general que portava el “Cos de Crist” entre els malalts del poble.
L’atenció especial d’aquest article, però, es refereix a l’anomenat Viacrucis, o sigui, “camí de les Creus”, que se celebrava el Diumenge de Rams a primera hora de la tarda, entre les tres i les quatre. El seguici partia i finia a l’església parroquial i desfilava per diversos carrers de la població en un circuit ben definit.
El ritual del viacrucis consisteix a seguir, en processó silenciosa i amb acció de prec i meditació, la Passió i Mort de Jesús. Aquest recorregut es fa d’acord a catorze aturades o “estacions”, en què es recorda una escena concreta. Així, des de la casa de Pilat fins al Calvari –amb la crucifixió i enterrament- s’interpretaven episodis que la litúrgia popular ha destacat especialment dins el conjunt de la commemoració de les darreres hores de Jesucrist. La tradició, nascuda en ple segle V, presenta la mateixa Verge Maria resseguint, dies després de la mort del seu Fill, els 1.361 passos que se suposava que separaven el punt d’inici i el cim del mont del Calvari. El costum havia arribat, fins i tot, a establir la distància, en passes, entre estació i estació (1).
.jpg)
Posteriorment va anar arrelant el costum i arribaria a ser un dels motius de les peregrinacions a Jerusalem i progressivament s’anirien establint les catorze estacions que han quedat definides fins a l’actualitat.Les primeres representacions del viacrucis públic manlleuenc es perden en la memòria del temps, però reberen una gran empenta, com tota la Setmana Santa, a partir de 1917 quan un col•lectiu de vilatans emprengueren aquesta tasca; només els dos anys de plena Guerra Civil es deixen de celebrar totes les manifestacions religioses i populars. El mateix 1939 es reprenen unes i altres i no seria fins al 1969 que el viacrucis se celebraria per darrera vegada davant del poc seguiment del públic. Aquest cessament s’avançaria tres anys al comiat de tota representació pública del període. L’establiment de la Parròquia de Gràcia, durant els seixanta, va suposar que durant pocs anys hi hagués doble celebració. De tots aquests esdeveniments n’hi ha testimoni fidel a la revista anual El Record que va sortir per quaresma entre aquests dos extrems, 1917 i 1972, i que aporta un gran valor documental.
Abans de 1936 la processó estava presidida per una imatge de Jesús de Natzaret, pas que representava el Crist carregant la creu i que havia estat ofrena del reverend Tomàs Puigcarbó. Estava organitzada per la Lliga de la Perseverància i l’Schola Cantorum cantava lletres del pare Lluís M. De Valls musicats per Lluís Millet. Tres penitents encaputxats -el central mostrava una creu- obrien la comitiva. Després de la Guerra Civil, que va comportar la destrucció de la talla del Natzarè, el 1949 se’n va inaugurar un de nou, fet per l’artista Silvestre Blasco i patrocinat pels joves de la població. Més curiós és el fet que el Crist crucificat que acompanyava el seguici fins al 1936, quan va ser, també, destruït, va reaparèixer com una imatge procedent de Rupit; Casualment s’havia conservat a Manlleu i es va fer servir fins que l’artista manlleuenc Ramon Pujol en va fer un de propi el 1942.
El viacrucis manlleuenc
Les dues estacions, la que obria i la que tancava la processó, o sigui la primera i la catorzena tenien lloc en el mateix temple parroquial; o davant de la façana durant els anys de la reconstrucció posteriors a la Guerra Civil.
A la sortida del temple parroquial, a la plaça de Crist Rei es formava la comitiva. En aquest punt s’iniciava el recorregut. La primera estació (Jesús és condemnat a mort) es trobava molt a prop, a la plaça de Dalt Vila. Seguidament es baixava pel costat de la Font de la Mare de Déu; trencant a la dreta encara es pot contemplar la més ben conservada de les creus. Era la segona estació (Jesús carrega la creu), arran de la porta de l’antiga Barberia Bajona. La següent estació (Jesús cau per primera vegada) estava situada a la primera casa del Call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris), passat el que havia estat l’abeurador, i coneguda com a Can Blatdemoro o Can Molera; d’aquesta manera la processó trencava a mà esquerra tot dirigint-se cap al riu Ter.D’allà, i en línia recta es feia camí fins a trobar l’entrada del carrer Horta de Font on, a la casa de mà dreta, hi havia la quarta estació (Jesús es troba amb sa Mare. Més avall, a la casa pairal de can Rifà (davant per davant del carrer de Sant Domènec) hi havia la cinquena estació (Simó de Cirene ajuda Jesús). Precisament en aquell lloc també es pot veure un altra de les creus que es conserven, però sense la barbacana.
La sisena de les estacions era al capdavall del carrer, concretament a casa de la família de mossèn Targarona (Verònica eixuga la suor del rostre de Jesús).
Arribada al passeig del Ter es tombava a mà esquerra altre cop i en un tram llarg s’aturava a la casa de Lluís Coll i Espadaler, entre els carrers de Sant Ferran i del Pont. Aquesta era la setena estació (Jesús cau per segona vegada).
Arribada al pont de Can Moles, el viacrucis retornava en direcció al temple parroquial seguint el carrer del Pont. En el mateix molí Muntada trobava la vuitena estació (Jesús consola dones de Jerusalem). Més endavant es trobava una nova creu, la novena estació (Jesús cau per tercera vegada) a la casa que va ser enderrocada, a mitjan anys cinquanta, per obrir el tram de carrer que va del carrer del Pont al passeig de Sant Joan –seguint el carrer de Sant Domènec- i que es va dedicar a la Verge del Pilar. Aquest fet va obligar a ressituar-la a la casa que va passar a fer cantonada.
Seguint via s’arribava a la cantonada amb l’actual carrer de Sant Jordi, concretament a l’edifici on hi havia la tradicional Farmàcia Torrents. Allà hi havia la desena estació (Jesús és despullat).
Des d’aquest punt ja es veia l’onzena estació (Jesús és crucificat) al principi del carrer. Eren les conegudes Tres Creus que, després d’haver-se convertit en un indret simbòlic per tots els manlleuencs, per als seguidors del viacrucis era el Calvari. Aquestes creus ja provenien del segle XIX i van ser escenari especial durant la Santa Missió de 1924. A finals dels anys seixanta del segle XX se’ls va donar la imatge actual en la gran reforma de l’espai on estan situades.
Enfilant el carrer de la Font i tancant el cercle imaginari del recorregut, es feia la dotzena estació (Jesús mor) al mur de les torres de Can Vilaró –al capdamunt de les escales que provenen de la plaça de Fra Bernadí.
Posteriorment, refent la pujada lateral de la Font de la Mare de Déu, el seguici feia la tretzena estació (Davallen Jesús de la Creu) a la plaça del Pou o de Crist Rei, davant mateix del Temple parroquial, preparant el conjunt per entrar a l’edifici per realitzar la darrera estació (Jesús és posat en el sepulcre).
Fets i observacions
Les creus del viacrucis van ser objecte de la destrucció durant els primers mesos de la Guerra Civil. Com la majoria de símbols religiosos -el mateix temple parroquial en va ser el major exemple- van ser víctimes de la incoherència del moment. El mateix Ajuntament de Manlleu va proposar actuar en aquesta direcció; en una llista, on també hi havia fornícules o capelletes de carrer, s’indicaven les creus que calia destruir, la del carrer de la Font (tercera estació), una al Call del Ter (la cinquena estació, a can Rifà), la del passeig del Ter (setena estació), una al carrer del Pont i, finalment, a les Tres Creus(3). Totes i cadascuna van ser restituïdes per a la celebració de la Setmana Santa de 1939 –ja en període franquista-, que va esdevenir un acte principal d’aquell viacrucis, recuperat després de dos anys de no fer-se.
Localismes a part, des d’un punt de vista etnològic, el viacrucis, segons Joan Soler i Amigó, representa un camí dur i penós, ple de perills, proves i sofriments als quals s’havien de sotmetre els qui volien anar des del centre del món al centre íntim; així mateix, és ritu de pas del profà al sagrat, de l’efímer a l’etern, de la mort a la vida, de la humanitat a la divinitat (4). No és sorprenent, per tant, que en els durs afers quotidians de la vida sorgeix l’expressió de “passar un viacrucis”.L’interès d’aquest article, però, fora del sentit religiós que expressa el viacrucis, resideix a recuperar de la memòria del pas del seguici que es feia a Manlleu. A la població, precisament, hi havia la particularitat destacable que les estacions estaven indicades per unes creus de fusta, amb una mena de barbacana del mateix material col•locada al damunt fent doble pendent; aquestes estaven fixades a cases particulars –possiblement de devots fidels del l’activitat- i que ja devien ser-hi des del segle XIX –com ho demostren les fotografies més antigues dels carrers de la població. Més enllà de marcar la situació de cadascuna, l’objectiu principal és indicar les que encara es conserven –en ple 2006- i que no deixen de ser testimoni d’un bé patrimonial i etnològic –, a part de religiós. Per tant, en un passeig, que pot ser totalment laic i simplement de curiositat turística, es poden veure, encara ara, algunes creus que perduren al pas del temps. Les reformes de moltes façanes han comportat que s’hagin retirat moltes d’aquestes creus, des del ja llunyà darrer viacrucis –del 1969-, i que en restin pocs exemplars.
Es pot aprofitar per contemplar els testimonis que representen les creus de la segona estació –al costat de les escales que condueixen des del carrer de la Font a la plaça de Dalt Vila (la més ben conservada i amb tota la seva autenticitat); la de la cinquena estació, a l’antiga casa de can Rifà – al carrer d’Enric Delaris just enfront del de Sant Domènec- en què manca la barbacana de fusta però que encara es dibuixa en el mur; la de la vuitena –a Can Muntada, al capdavall del carrer del Pont- a l’alçada d’un primer pis i, com l’anterior, sense barbacana; les reconegudes Tres Creus –a l’altre extrem del carrer del Pont- amb la fesomia reformada fa uns quaranta anys; i, finalment, com una petita resta, una fusta travessera de la creu que hi havia al mur posterior de can Vilaró –damunt de les escales de la plaça Fra Bernadí- i que cal observar amb certa atenció pel fet de ser pintada amb el mateix color de l’entorn immediat.Article publicat a la revista El Ter, núm. 122, maig de 2006. Manlleu : Manlleu Mitjans de Comunicació SLU, p. 20 – 21.1 A Manlleu no es té constància que aquesta tradició fos ajustada al recorregut real
2 Llibre d’ El Record: història i antologia de la revista setmanasantera manlleuenca: 1917 – 1959. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1960
3 Arxiu Municipal de Manlleu. Incautacions. Governació 18, exp. 7/1936
4 Soler i Amigó, J. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona : Barcanova, 1998, pàgs. 600 - 601
El 'salpàs': un ritual de protecció de les cases pairals catalanes
D’entre les pràctiques litúrgiques relacionades amb la Setmana Santa, en desús en els últims temps, hi ha el ‘salpàs.
Salvador Alsius, a la seva obra Hem perdut l’oremus, petita enciclopèdia de la cultura catòlica defineix aquesta manifestació com la “benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual (1)”. El mateix autor explica que el seu origen cal cercar-lo en la pasqua jueva i que es realitzava a partir de la sal que els mateixos devots aportaven. Per la seva banda, Salvador Vilarrasa, en relatar la vida a pagès del Ripollès, en deia que “començava el diumenge de Rams a la tarda, continua el dilluns i acaba el dimarts de Setmana Santa al dematí, havent seguit totes les cases de la Parròquia (2)”.El ritual, segons Antoni Pladevall, comptava que es “beneïa la sal posada en un plat amb una candela al mig i, un cop barrejada amb aigua beneita, s'hi aspergien les portes i les quadres del bestiar (3).” Vilarrasa, en fer referència a les terres ripolleses, explicava que anaven de casa en casa el rector amb l’acompanyament del campaner que l’ajudava i duia els estris necessaris [el roquet (*), l’estola i un boix] i que en arribar a cada casa “la gent els donen el Déu vos guard i si hi ha mainada besen la ma al senyor Rector. Damunt la taula de la sala hi ha preparat un plat amb sal i una candela plantada al mig” i continuava dient que “el rector es posa el roquet i l’estola i fa l benedicció, acabada la qual el campaner tira la sal a l’escudelleta i una mica d’aigua, tirant també aigua al rentamans per mullar el llindar de les portes amb el boix i allavors el capellà agafant una cullerada de sal molla la tira en el punt del llindar que ha ruixat el campaner quedant-lu així la sal enclastada” per concloure narrant que “acostumen a posar sal per la porta grossa d’entrar i en van posant en totes les demés que els hi diuen, com seran les de les corts de les vaques, eugues, porcs, etc. A dalt –afegeix- ne solen posar a la porta del cap d’escala, cambres i sobre tot al faldar de la xemeneia, que és el lloc on perilla més de baixar les bruixes (4)”; finalment, es beneïa el mateix bestiar.
Els elements que formaven part del ritual tenien unes propietats especials de protecció davant les calamitats o malalties, antigament mal enteses o científicament gens verificades. Pladevall indica que “era costum també de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l'aigua beneita a la mainada; hom creia que així restaven protegits contra malures o malalties (5)”. I Vilarrasa relatava com les cases disposaven d’estris “amb aigua per beneir, en més o menys quantitat, segons la fe que tenen d’usar-ne per les malalties de la gent o del bestiar i en dies de mal temps en tiren, com fent ‘espergis’ per les finestres. Així és que en moltes cases no es contenten amb una ampolla ni un barral sinó que n’hi posen per beneir, fins galledes i perols (6)”. I Alsius encara afegeix que “l’aigua es feia beure a les criatures que quedaven així protegides contra les malalties (7)”.
En referència als donatius que feien les cases per pagar aquesta protecció que rebien, Pladevall, a la Gran Enciclopèdia Catalana detalla que “als Països Catalans, en les poblacions petites, sobretot pageses, el salpàs anava acompanyat de tot un costumari sobre els verals de masos, llocs on menjava el capellà i acompanyants, i donatius, normalment una o més dotzenes d'ous, segons la categoria de les cases (8)”; en el mateix sentit, respecte aquesta mateixa tradició, esdevinguda fa anys a Manlleu, Josep M. Gasol esmenta que “la cerimònia sagramental, acompanyada de la benedicció del bestiar domèstic i de treball, sol ésser recompensada amb ous (9); i Salvador Vilarrasa precisava que “per paga les cases grosses donen una dotzena d’ous i les petites mitja dotzena (10)”.
Acompanyant aquesta tradició també hi havia la de col•locar, fixades a les portes de les cases, creus fetes amb fulles de palma beneïda el Diumenge de Rams. La revista manlleuenca El Record, editada amb motiu de Setmana Santa entre 1917 a 1971, donava testimoni que “les masies del nostre terme acumulen, any darrera any, les simbòliques creus que el temps asseca i desfà (11)”. Aquesta i altres manifestacions venien a significar que no fa pas molts anys i en alguns llocs encara ara, malgrat totes les invocacions religioses pròpies de la litúrgia cristiana, seguia perdurant, en l’inconscient col•lectiu, una credulitat més pròpia de la superstició que de la religió oficial.* “Roquet”: Ornament litúrgic de lli blanc, amb mànigues estretes, vorejat normalment d’una àmplia punta brodada, que duen sobre la sotana els bisbes, prelats i altres dignataris eclisiàstics. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 19. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 504
Imatges:
Superior: Fotografia de Lluís Coll del ‘salpàs’. Dins: Llibre d’ El Record: història i antologia de la revista setmanasantera manlleuenca: 1917 – 1959. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1960
Inferior: Porta d’una masia del municipi de Sant Sadurní d’Osormort on, al costat de les creus de palma es troben unglots de senglar
Bibliografia:1 Alsius, Salvador. Hem perdut l’oremus, petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona : La campana, 1998, p. 242 - 243
2 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll : Imp. Maideu, 1975, p. 137
3 Pladevall, Antoni. “Salpàs”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 188
4 Vilarrasa, Íbid.
5 Pladevall, Íbid.
6 Vilarrasa, Íbid.
7 Alsiu, Íbid.
8 Pladevall, Íbid
9 Gasol, Josep M. “El sapàs. Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135, Manlleu, agost de 1958
10 Vilarrasa, Íbid
11 Revista ‘El Record’. Història i antologia de la revista setmanasantera manlleuenca. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1953
Dimecres Sant era dia de ‘beneir l’aigua’
De les tradicions de Setmana Santa que han desaparegut n’hi havia una de pròpia del Dimecres Sant: anar a beneir l’aigua. Explica el doctor Josep M. Gasol d’una tradició escampada, temps ençà, per diverses poblacions: “els feligresos de la Vila [Manlleu] van a beneir l’aigua a l’Església parroquial, la tarda de dimecres sant. És una cerimònia que hem vist realitzada en altres indrets, però a Manlleu té un colorit i unes característiques, essencials que la fan sobresortir del calendari de la costumística tradicional del poble”. Gasol explica la raó que li dóna una especial plasticitat: “més que més, és la mainada, al que sola o acompanyada de persones majors va al temple a ‘beneir el càntir’. Com impròpiament diu algú: ‘Se’ls sol confiar el millor càntir de casa’: càntirs de vidre o de terra cuita molt decorada, o se’n compra un de nou per aquesta ocasió. És com ritus l’omplir el càntir en passar per la Font de la Mare de Déu. I se’ls sol guarnir amb unes flors -generalment, violes i arç florit- posades en el broc (1)”. Per altra banda, Esteve Gaja, havia recollit la creença, gairebé superstició, que l’aigua beneïda tenia propietats especials. Explica que “un cop beneïda l’aigua és amorosament guardada fins al dissabte de Glòria en quin dia serveix per escampar-la pels racons de la casa a manera de benedicció implorada (2)”.
Bibliografia:
1 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc". Dins: Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18, 1958. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
2 Gaja, Esteve. “Costums de Setmana Santa”. Dins: El Record. Manlleu, 1956 [s.p.]
La Creu dels Improperis: compendi de la Passió de Crist
A les processons de Setmana Santa que encara se celebren, en el dia que assenyala la tradició de la població organitzadora, no hi pot mancar la “creu dels improperis”. Aquesta creu, símbol de símbols, esdevé en si mateixa un resum i una narració dels principals episodis de la Passió de Crist.El significat del mot “improperis” és el d’”insult, retret que hom fa a algú (1)”. En el context del ritual cristià, concretament vinculat a la Setmana Santa i més específicament a la Passió de Crist, té diverses interpretacions. Per una banda, com diu Salvador Alsius, són uns “textos que formen part de la litúrgia de l’ofici del divendres sant i que són queixes que Jesucrist dirigeix al seu poble al qual havia omplert de beneficis (2)”. En el mateix sentit, Joan Soler explica que són “uns retrets de Déu al seu poble: ‘Poble meu, què t’he fet?. En què t’he contristat?. Respon-me!’ (3)”. Per altra banda, i simbòlicament, com afirma el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, són “cadascuna de les figures que representen objectes de la passió de Jesucrist i que solen posar-se en alguns crucifixos i en banderes de les processons de Setmana Santa (4). El manlleuenc Esteve Gaja, en tractar d’un dels ‘improperis’ de la seva ciutat (del qual se’n parlarà en quest bloc en una altra ocasió), considera que “considerats en general els improperis, no deuen tenir altre origen que la mateixa devoció popular. És a dir: que el desig d’excitar piadosament la imaginació popular dels fidels per a recordar els sofriments de Crist va fer-los aparèixer en la processó de Setmana Santa (5)”.
Aquests elements poden tenir una doble representació dins la processó. És habitual el fet de trobar-los reunits en una sola representació i formant part d’una creu: és l’anomenada, precisament, ‘Creu dels improperis’. Joan Soler vincula aquesta creu amb els trofeus dels antics romans i diu que “era un signe de victòria erigit pels vencedors: penjaven d’un arbre les despulles de l’enemic vençut (casc, cuirassa, escut, llança, espasa, túnica, calçat… fins i tot la testa” i conclou que “l’arbre trofeu era dut victoriosament en processons en honor dels vencedors (6)”. La creu, per tant, com diu el mateix autor, “mostra els ‘trofeus’ de la Passió: l’escala, la llança, el drap de la Verònica, la canya amb l’esponja xopa de fel i vinagre, el Sol i la Lluna, els assots, la túnica, els daus amb què se la jugaren , l’orella –que sant Pere tallà al soldat Malcus-, el gall que cantà tres vegades, el calze de la Passió, els tres Claus, la corona d’espines, el Martell i les tenalles, el llençol amb què fou embolicat el cos…(7)”.Manuel Sanromà, en relatar la Setmana Santa de Tarragona, l’esmenta com a “creu dels penitents” i explica que “és el principal dels símbols dels penitents (8)” i que va acompanyada dels improperis duts individualment pels penitents que , d’aquesta manera, fan acció de gràcies o petició de favor. D’aquests, afirma, n’hi ha un total de 214. A la ciutat tarragonina, la seva presencia és comptada en la processó de Divendres Sant. A Manlleu, en canvi, encapçalava el Viacrucis de Diumenge de Rams; els ‘improperis’ duts particularment pels participants eren presents a la processó de Dijous Sant . A Vic, encara ara, tenen un lloc preeminent a la Processó dels Dolors, el mateix dia de Setmana Santa.
Imatges:
Superior.- Processó del Viacrucis de Manlleu, el Diumenge de Rams de 1935. Obtinguda de la revista El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1940, [s.p.]. L’original formava part de la col•lecció de Jacint Rifà
Inferior.- Creu dels improperis situada, permanentment, en una capelleta de Prats de Molló (Vallespir)
Bibliografia:
1 “Improperi”. Dins: Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 942
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 133
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 360
4 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. “Improperi”. Dins Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 6, p. 609.
5 Gaja, Esteve. “Història d’un Improperi”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1943, [s.p.]
6 Soler. Ídem
7 Soler. Ídem
8 “La Setmana Santa de Tarragona. Vocabulari de la Setmana Santa”. [en línia] Web personal de Manuel Sanromà. Manuel Sanromà [Consulta: 27 de febrer de 2010] Disponible a: http://www.tinet.cat/~msanroma/SetmanaSanta/vovabulari.html
Entre curiosa i macabra: ‘història d’un Improperi’
'un article que Esteve Gaja va publicar a la revista El Record es recull aquest títol i el contingut que segueix. El text conté una narració, entre curiosa i macabra, sobre un ‘improperi’ que formava part del seguici de la processó de Sant Enterrament de la Setmana Santa manlleuenca. La seriositat de la publicació fa pensar que es tracta d’uns fets verídics i no imaginats per la ment de l’autor.
Gaja, després de descriure el sentit de la presencia dels ‘improperis’ en aquest tipus de celebracions passava a relatar l’origen d’un d’aquests elements el qual, diu, “ve revestit d’una trajectòria singular que l’envolta d’un especial relleu. Ens referim al crani o cap de mort que per significar o bé que Crist morí veritablement, o bé fou crucificat en el Calvari (car és sabut que calvari vol dir etimològicament pujol o turó de la calavera) com un improperi més ocupa un lloc en la processó del Dijous Sant”.
La narració en qüestió és la següent:
Gaja, després de descriure el sentit de la presencia dels ‘improperis’ en aquest tipus de celebracions passava a relatar l’origen d’un d’aquests elements el qual, diu, “ve revestit d’una trajectòria singular que l’envolta d’un especial relleu. Ens referim al crani o cap de mort que per significar o bé que Crist morí veritablement, o bé fou crucificat en el Calvari (car és sabut que calvari vol dir etimològicament pujol o turó de la calavera) com un improperi més ocupa un lloc en la processó del Dijous Sant”.
La narració en qüestió és la següent:
“Els fets de la nostra història comencen en 1888, any en què morí a Manlleu Na Maria Serra i Sala, vídua i mare de vuit fills els quals davant la pèrdua, per a servar-ne un record material volen guardar-ne el crani a casa seva. La cosa, però, no havia d’ésser fàcil car en demanar permís al Sr. Rector que s’esqueia ésser-ne el Rvnt. Mn. Tomàs Puigcarbó, aquest es diu incompetent per fer aital concessió recomanant als fills de Na Maria Serra que reprodueixin la petició davant el bisbe de Vic, Josep Morgades. Tampoc aquest otorga el permís per a llevar el crani de la difunta que ja fa mesos és enterrada i davant la doble fallida un dels fills, En Joan Anglada Serra, més conegut popularment pel sobrenom de l’Apagallums, s’arrisca a traslladar-se a Roma per a dur la petició fins als mateixos peus del Sant Pare. Què succeí allí? Exactament no ho sabem , encara que hom pot sospitar la sorpresa que causaria l’extranya petició del arriat manlleuenc i el cas és que en retornar a la Vila mostra l’alt permís per a fer-se amb el crani de la mare morta, i demés, el Sant Pare –segons explicà- l’afavorí amb la donació d’uns cordons de Sant Francesc i d’uns rosaris de gros tamany, cordons i rosaris que en la processó duen avui els acompanyants de l’improperi que historiem.Després ja tot esdevingué planer. Una nit En Joan Anglada Serra anà al cementiri i seccionant el cadàver s’apoderà del cap de la morta. Feia llavors uns dos anys que havia estat enterrada i guardava encara cabells i restes de la cara. Lliurat al Dr. Guardiet i al metge Serra fou preparat en forma adient de tal faisó que encara avui [any 1953] es conserva en bon estat.
Aquí podríem donar per finida la història d’aquest improperi però potser no serà per demés afegir que la família de Na Maria Serra Sala feu una tradició de la conservació del crani el qual amorosament ha estat sempre guardat en el domicili seu. En sentir-se morir En Joan Anglada va demanar als seus fills que procuressin complir cada any la promesa que ell havia fet al Sant Pare de dur-lo en la processó del dijous sant o bé, que si no havien de cumplir-la, enterressin el crani junt amb ell. Fins ara en cap processó de Setmana Santa ha mancat la presència del crani de Na Maria Serra, dut, demés, sempre pels seus descendents. L’únic detall que ha experimentat canvi és la forma de dur-lo, car abans es portava damunt la mà, assenyalant-lo amb un dit a l’igual que es fa amb el plat de cendra, i avui es porta damunt un petit túmul o caixa”.
I fins aquí arriba aquesta història de l’improperi que, de ben segur, era devia ser el més original i extravagant de tots els que transitaven pels carrers manlleuencs per Setmana Santa. Així devia ser fins l’any 1972, el darrer en ser celebrada la processó.
Imatges:
Superior.- Caplletra de l’article ‘Història d’un Improperi’ sorgida de la ploma, segurament, de Francesc d'A. Pujol
Inferior.- Processó del Sant Sepulcre el Dijous Sant a Manlleu al principi del segle XX. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Bibliografia:
Gaja, Esteve. “Història d’un Improperi”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1943, [s.p.]
Imatges:
Superior.- Caplletra de l’article ‘Història d’un Improperi’ sorgida de la ploma, segurament, de Francesc d'A. Pujol
Inferior.- Processó del Sant Sepulcre el Dijous Sant a Manlleu al principi del segle XX. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Bibliografia:
Gaja, Esteve. “Història d’un Improperi”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1943, [s.p.]
Els ‘monuments’ de Setmana Santa
De les manifestacions plàstiques associades a Setmana Santa, més practicada anys enrere, cal destacar els anomenats monuments.La procedència del mot monument, com indica Joan Soler, “en llatí, momentum, significa record, ‘monument commemoratiu”, però també sepultura (1)” i Joan Amades, directament, afirma que “el mot monument, en català, equival a tomba o sepulcre (2)”. Així es va atribuir aquesta denominació, diu Salvador Alsius, a”l’altar que es guarneix especialment i on es guarda el Santíssim el Dijous Sant (3)”. L’esmentat Soler especifica que és un “sagrari ostensiblement adornat on es reserva l’eucaristia consagrada el Dijous Sant per a la comunió del Divendres Sant (4)”. Al seu torn, Antoni Pladevall (5), a la Gran Enciclopèdia Catalana, en dóna una versió més precisa: “altar especial, amb un sagrari o tabernacle, que hom disposa a les esglésies, per a la reserva de l’eucaristia per al Divendres Sant”.Pladevall, afegeix a la seva descripció anterior que “abans de la reforma de la Setmana Santa, tenia un caràcter extern més solemne (amb una certa relació amb el sepulcre de Crist”. D’aquesta relació directe, Soler comenta que “la devoció popular el tenia com l’urna on era dipositat Jesús, com si hi fos enterrat, bé que el monument es guarneix el Dijous Sant, abans, doncs, de la commemoració de la seva mort”. Aquesta atribució era intensificada pel fet que, com diu el mateix autor, “s’hi afegien petits sepulcres o taüts amb tapa de vidre i tires de cartró daurat, amb imatges de Jesús jacent a dins, els quals hom posava enmig dels maigs (6)”.
L’ornamentació dels ‘monuments’ solia ser ben carregada. Amades, però, diu que “el monument, antigament, consistia en un ornament simple aplicat a l’altar damunt del qual hi havia el sagrari que contenia les dues formes consagrades, emprades per a la celebració dels dos dies sants (7)”. De la descripció que fa Pladevall se n’extreu que “acostumava a ésser una escalinata adornada amb flors i ciris i, al capdamunt, una urna en forma de sepulcre, on era dipositada l’eucaristia”. Respecte aquests ciris esmentats, especifica, “cada masia i família hi portava el seu ciri, que cremava fins a la meitat i era guardat per encendre en les tempestes i en les agonies dels malalts (8)”. Alsius, per la seva banda, afirma que “sol ornar-se amb flors i també amb palmons i palmes que han estat beneïts el diumenge de Rams (9)” . I Soler descriu que “es guarneix amb palmes i palmons, espigues, maigs, flors i ciris (10)”. Salvador Vilarrasa, en tractar de la vida a pagès del Ripollès a primers de segle XX, explica com “el qui té el càrrec d’Obrer de l’Església té l’obligació d’arreglar el Monument i cuidar d’encendre els ciris que hi porten vigilant que cremin bé, però que no passi del senyal que hi ha posat (...) A la tarda del mateix dia [Dijous Sant], l’Obrer s’està a l’església per encendre, apagar i canviar els ciris, fins al vespre que els apaga tots menys un que el posa al mig de l’església, gros, que duri tota la nit perquè Santíssim no quedi sense llum”. Vilarrasa afegeix que “en algunes cases hi porten maig tan ben arreglat com saben. El maig és l’adorno més típic del Monument. Consisteix en sembrar en una olla o test, amb la deguda anticipació perquè en son dia tinguin com a cosa d’un pam, llevors de blat, blat de moro o altres granes, fent-les créixer a les fosques i així agafen un color groc com de palma. El test es cobreix amb roba i cintes i entre les plantes s’hi posen fils daurats o platejats. A vegades damunt la planta s’hi munta una mena de baldaquí fet amb canyes cobertes de cotó fluix amb cintes en espiral i penjant i penjant de la cúpula reliquiaris, medalles i altres objectes”. Aquest autor també esmenta que “aquest maig és el més típic, però se’n fan també d’altres més senzills: per exemple una argelaga emblanquinada ficada dins un test, guarnida amb floretes i fils lluents; i molts altres segons l’inventiva de llurs autors (11)”.
Imatge: Monument de Setmana Santa a l’oratori de la masia del Rosell de la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana, terme municipal de Gurb, anys 1940 1941. Foto J. Claveres. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Bibliografia:
1 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 461
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 744
3 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
4 Soler, Ídem
5 Pladevall, Antoni. “Monument”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana . GBarcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, vol 15, p. 409
6 Soler, Íbid, p. 462
7 Amades, Ídem
8 Pladevall, Ídem
9 Alsius, Ídem
10 Soler, Íbid, p. 461
11 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 136 - 137
Visitar ‘monuments’ el Dijous i Divendres Sant
La fastuositat de certs monuments de Setmana Santa i l’ànim general del dia (Dijous i Divendres Sants) va conduir a establir el costum popular de visitar o seguir monuments. Salvador Vilarrasa, en descriure el sentiment de la població pagesa vers el monument fa constar que “la gent troba que el Monument és molt bonic i la llum de les inquietes flames de tants ciris que reflexen en l’urna i en el daurat de les ornamentacions els fa quedar embabiecats, principalment a la mainada (1)”.
Però si això passava en l’ambient rural on, a cada parròquia hi havia un sol monument, a les ciutats, en canvi, la manifestació popular prenia una altra volada. Alsius, després de fer la descripció del monument afegeix que “en les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sants hi havia el costum pietós d’anar a ‘visitar monuments’. Consistia a fer la visita al Santíssim en successives esglésies (2)”. Així, Joan Soler explica com “la gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc, les dones amb mantellina negra, sense pinta (3)”. I Amades constat que “el poble acudi en massa a visitar els monuments” i especifica que “en les ciutats on se’n feien diversos, calia visitar-ne un mínim de nou i dir en cada un d’ells cinc oracions en record de les cinc nafres de Crist. Qui no ho feia així no complia cristianament. Si hom en visitava més, no eren obligades les cinc oracions (4)”.
El folklorista recorda que en el segon terç del segle XIX, a Barcelona es guarnien 47 monuments i 3 al municipi de Gràcies. Dels de Barcelona, concreta, “les tres esglésies que gaudien fama de guarnir els monuments millors i més bonics i de fer més bones funcions de Setmana Santa eren la Seu, la Mercè i la Trinitat, convertida, aquesta darrera, en parròquia de Sant Jaume (5)”. Afegeix, però, que “hi havia cases particulars que guarnien monuments grans” i que “era costum que el veïnat hi portés bonicoies i objectes de tema religiós, per tal que resultés més bonic. Solien portar-hi molts ciris perquè estigués ben il•luminat, i els visitants hi anaven a dir unes oracions. Hi solia haver una safata perquè els visitants hi dipositessin un òbol (6)”.
A Manlleu, l’any 1950, eren sis els monuments que es podien visitar: el de l’església parroquial de Santa Maria, el de la capella de l’Hospital de Sant Jaume, el de l’església de Sant Josep junt al col•legi de les Hermanes, el de l’església de la Preciosíssima Sang en el col•legi dels Hermanos, el de la capella de les Josefines i el de l’església rural de Sant Esteve de Vila-setrú (7)”.
Imatge: Sortida del Sant Sepulcre a la processó del Dijous Sant a Manlleu a la primera dècada del segle XX. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Bibliografia:
1 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 136 - 137
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 462
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 746
5 Amades, Íbid, p. 746
6 Amades, Íbid, p. 745
7 Prat, Josep. “Visita a nuestros monumentos”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1950, [s.p.]
Però si això passava en l’ambient rural on, a cada parròquia hi havia un sol monument, a les ciutats, en canvi, la manifestació popular prenia una altra volada. Alsius, després de fer la descripció del monument afegeix que “en les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sants hi havia el costum pietós d’anar a ‘visitar monuments’. Consistia a fer la visita al Santíssim en successives esglésies (2)”. Així, Joan Soler explica com “la gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc, les dones amb mantellina negra, sense pinta (3)”. I Amades constat que “el poble acudi en massa a visitar els monuments” i especifica que “en les ciutats on se’n feien diversos, calia visitar-ne un mínim de nou i dir en cada un d’ells cinc oracions en record de les cinc nafres de Crist. Qui no ho feia així no complia cristianament. Si hom en visitava més, no eren obligades les cinc oracions (4)”.
El folklorista recorda que en el segon terç del segle XIX, a Barcelona es guarnien 47 monuments i 3 al municipi de Gràcies. Dels de Barcelona, concreta, “les tres esglésies que gaudien fama de guarnir els monuments millors i més bonics i de fer més bones funcions de Setmana Santa eren la Seu, la Mercè i la Trinitat, convertida, aquesta darrera, en parròquia de Sant Jaume (5)”. Afegeix, però, que “hi havia cases particulars que guarnien monuments grans” i que “era costum que el veïnat hi portés bonicoies i objectes de tema religiós, per tal que resultés més bonic. Solien portar-hi molts ciris perquè estigués ben il•luminat, i els visitants hi anaven a dir unes oracions. Hi solia haver una safata perquè els visitants hi dipositessin un òbol (6)”.
A Manlleu, l’any 1950, eren sis els monuments que es podien visitar: el de l’església parroquial de Santa Maria, el de la capella de l’Hospital de Sant Jaume, el de l’església de Sant Josep junt al col•legi de les Hermanes, el de l’església de la Preciosíssima Sang en el col•legi dels Hermanos, el de la capella de les Josefines i el de l’església rural de Sant Esteve de Vila-setrú (7)”.
Imatge: Sortida del Sant Sepulcre a la processó del Dijous Sant a Manlleu a la primera dècada del segle XX. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Bibliografia:
1 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 136 - 137
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 462
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 746
5 Amades, Íbid, p. 746
6 Amades, Íbid, p. 745
7 Prat, Josep. “Visita a nuestros monumentos”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1950, [s.p.]
Sobre l’anomenat ‘ofici de tenebres’ o ‘fasos’
Els dies de Setmana Santa, fins a les reformes litúrgiques sorgides del concili Vaticà II, estaven plens de formes d’actuar i d’accions amb una clara missió pedagògica. Les mateixes processons que recorrien, i recorren, els carrers d’algunes poblacions eren, i són, representacions plàstiques i reproducció de les escenes relacionades amb la Passió de Jesucrist. Dins dels temples també hi havia d’altres activitats que pretenien reforçar els missatges ‘passioners’. Era així en el ‘despullament dels altars’ i en l'ofici de Tenebres o fasos.
En els que es consideren els tres darrers dies de Setmana Santa, Dimecres, Dijous i Divendres Sant, fins fa mig segle solien donar-se uns esdeveniments singulars: els anomenats ‘oficis de Tenebres’ o ‘fasos’. La Gran Enciclopèdia Catalana els situa abans de la reforma litúrgica de 1956 (1) i constata com són aquests dos noms, ‘Tenebres’ i ‘fasos’, amb els quals són coneguts i recordats. Se celebraven per les matines dels tres dies indicats però també en laudes.
Aquesta cerimònia prové, segons paraules de mossèn Jaume Corbatera, almenys del segle IX i afirma que “el ritu amb què la litúrgia celebra aquesta funció s’influencia intensament d’un to de severitat gran i es desplaça dintre una actuació tota trista i malenconiosa que contrasta totalment amb l’esplendor i solemnitat amb que celebra l’Església algunes diades de l’any eclesiàstic (2)”.
Eren dos els rituals que caracteritzaven aquests oficis i cadascun els ha aportat el seu nom. Per una banda, el de “tenebres”, era associat al caràcter propi de la funció, celebrada antigament a punt d’albada, i a un canelobre especial de quinze braços, anomenat ‘tenebrari’, que s’anava apagant; d’aquesta manera anava deixant el temple ,precisament, “en tenebres”. Per altra banda, el de ‘fasos’, relacionat amb les branques de palmera utilitzats, quan s’apagaven els ciris del canelobre esmentat, figurant la molt políticament incorrecte acció de ‘matar jueus’.
Joan Amades (3) explica la cerimònia dient que “a l’altar major es col•loca un canelobre amb quinze ciris, catorze de grocs i un de blanc. Figuren els dotze apòstols i les tres Maries. Hom diu quinze salms. Per cada un s’apaga un dels ciris”. El missatge d’aquesta forma de procedir, segons el folklorista, era que “l’apagament dels dotze ciris que representen els Apòstols vol significar que es va anar apagant, un darrere l’altre, en el cor dels dotze deixebles la fe en la paraula divina del Mestre, i també, un darrere l’altre, el van anar abandonant”. Quan només resta el ciri blanc, que representa la Mare de Déu, després d’apagar els dos de les altres Maries, diu Amades, “s’amaga sota l’ara”. Llavors, “l’església queda a les fosques perquè representa les tenebres en què va restar sumit el món després de la mort de Jesús”.
Aureli Capmany, constata aquest fet de la següent manera: “En finalitzar cada salm, s’apaguen els sis de la credença de l’altar i resta solament encès el de la cúspide del Tenebrari, que s’amaga darrera l’Altar i reapareix en repetir-se l’Antífona ‘Traditor autem’. Aquesta cerimònia representa la traïció de Judes, l’extinció dels altres ciris la dispersió dels Apòstols i de les Maries en fer presoner a Jesús, per por que els jueus els detinguessin com a seguidors del Diví Mestre. El darrer ciri que resta encès recorda la Mare de Déu i tot el poble l’anomena la “Maria sola” (4)”.
Just en el moment de fer desaparèixer visualment aquest ciri blanc i en dir el quinzè salm, segueix recordant Joan Amades, “la mainada ‘feia els fasos’, els quals consistien a repicar amb tota la fúria els bancs, els confessionaris i tot allò que podia produir un bon terrabastall en ésser copejat amb les maces de fusta, que durant tota la setmana els nois duien al damunt per picar portes. Les nenes i la mainada petita que encara no podia prendre part en l’esbojarrament dels fasos feien tanta remor com podien amb xerracs (5)”. Aquests xerracs són, en definició de la Gran Enciclopèdia Catalana, un “estri de fusta amb una llamineta o llengüeta flexible quer, en fer giravoltar la peça on va fixada, bat successivament les dents d’una roda dentada fixada a un eix que serveix també de mànec i produeix un seguit de sons secs i estridents (6)”.
Aquest fet, segons Capmany, tindria un origen històric en el temps que els cristians barcelonins haurien atacat el call jueu de la ciutat en moment de gran fervor i n record de la mort de Jesús (7). El simbolisme, però, és molt més ric en matisos. Amades en diu que simulava el desordre i confusió que es van apoderar del món després de la mort de Nostre Senyor però també diu que “el terrabastall produït per la mainada amb els fasos vol significar el gran aldarull i rebombori a què el poble jueu de Jerusalem, quan fou pres Jesús, va lliurar-se per tal d’exterioritzar la seva joia i alegria”. I, finalment, també “es creu que amb aquest terrabastall hom vol confondre els mals esperits i fúries que intenten apoderar-se del món aprofitant-se del moment de no poder-ne tenir cura Jesús per estar enterrat (8)”.
Després del repicar i del soroll emès pels estris utilitzats per la mainada es resol el darrer dels gestos simbòlics. Com diu Capmany, recordant la profunda plasticitat i significat dels objectes, “el ciri del cim del Tenebrari és Jesús Llum del món, i l’amagar-lo sota l’altar és en senyal de la mort del Redemptor; quan piquen els fasos, la remor es fa en record del terratrèmol que commogué el mont en morir Jesucrist, i la reaparició del ciri amagat és l’anunci de la seva resurrecció. Tot és adient a aquest simbolisme: l’abandó dels deixebles deixant sol a Jesús, la tenebra del Temple, la sepultura del Senyor, representacions solemnes de la vida dolorosa de Jesucrist des que fou pres a Getsemaní fins a la seva sepultura (9)”.
En els que es consideren els tres darrers dies de Setmana Santa, Dimecres, Dijous i Divendres Sant, fins fa mig segle solien donar-se uns esdeveniments singulars: els anomenats ‘oficis de Tenebres’ o ‘fasos’. La Gran Enciclopèdia Catalana els situa abans de la reforma litúrgica de 1956 (1) i constata com són aquests dos noms, ‘Tenebres’ i ‘fasos’, amb els quals són coneguts i recordats. Se celebraven per les matines dels tres dies indicats però també en laudes.
Aquesta cerimònia prové, segons paraules de mossèn Jaume Corbatera, almenys del segle IX i afirma que “el ritu amb què la litúrgia celebra aquesta funció s’influencia intensament d’un to de severitat gran i es desplaça dintre una actuació tota trista i malenconiosa que contrasta totalment amb l’esplendor i solemnitat amb que celebra l’Església algunes diades de l’any eclesiàstic (2)”.
Eren dos els rituals que caracteritzaven aquests oficis i cadascun els ha aportat el seu nom. Per una banda, el de “tenebres”, era associat al caràcter propi de la funció, celebrada antigament a punt d’albada, i a un canelobre especial de quinze braços, anomenat ‘tenebrari’, que s’anava apagant; d’aquesta manera anava deixant el temple ,precisament, “en tenebres”. Per altra banda, el de ‘fasos’, relacionat amb les branques de palmera utilitzats, quan s’apagaven els ciris del canelobre esmentat, figurant la molt políticament incorrecte acció de ‘matar jueus’.
Joan Amades (3) explica la cerimònia dient que “a l’altar major es col•loca un canelobre amb quinze ciris, catorze de grocs i un de blanc. Figuren els dotze apòstols i les tres Maries. Hom diu quinze salms. Per cada un s’apaga un dels ciris”. El missatge d’aquesta forma de procedir, segons el folklorista, era que “l’apagament dels dotze ciris que representen els Apòstols vol significar que es va anar apagant, un darrere l’altre, en el cor dels dotze deixebles la fe en la paraula divina del Mestre, i també, un darrere l’altre, el van anar abandonant”. Quan només resta el ciri blanc, que representa la Mare de Déu, després d’apagar els dos de les altres Maries, diu Amades, “s’amaga sota l’ara”. Llavors, “l’església queda a les fosques perquè representa les tenebres en què va restar sumit el món després de la mort de Jesús”.
Aureli Capmany, constata aquest fet de la següent manera: “En finalitzar cada salm, s’apaguen els sis de la credença de l’altar i resta solament encès el de la cúspide del Tenebrari, que s’amaga darrera l’Altar i reapareix en repetir-se l’Antífona ‘Traditor autem’. Aquesta cerimònia representa la traïció de Judes, l’extinció dels altres ciris la dispersió dels Apòstols i de les Maries en fer presoner a Jesús, per por que els jueus els detinguessin com a seguidors del Diví Mestre. El darrer ciri que resta encès recorda la Mare de Déu i tot el poble l’anomena la “Maria sola” (4)”.
Just en el moment de fer desaparèixer visualment aquest ciri blanc i en dir el quinzè salm, segueix recordant Joan Amades, “la mainada ‘feia els fasos’, els quals consistien a repicar amb tota la fúria els bancs, els confessionaris i tot allò que podia produir un bon terrabastall en ésser copejat amb les maces de fusta, que durant tota la setmana els nois duien al damunt per picar portes. Les nenes i la mainada petita que encara no podia prendre part en l’esbojarrament dels fasos feien tanta remor com podien amb xerracs (5)”. Aquests xerracs són, en definició de la Gran Enciclopèdia Catalana, un “estri de fusta amb una llamineta o llengüeta flexible quer, en fer giravoltar la peça on va fixada, bat successivament les dents d’una roda dentada fixada a un eix que serveix també de mànec i produeix un seguit de sons secs i estridents (6)”.
Aquest fet, segons Capmany, tindria un origen històric en el temps que els cristians barcelonins haurien atacat el call jueu de la ciutat en moment de gran fervor i n record de la mort de Jesús (7). El simbolisme, però, és molt més ric en matisos. Amades en diu que simulava el desordre i confusió que es van apoderar del món després de la mort de Nostre Senyor però també diu que “el terrabastall produït per la mainada amb els fasos vol significar el gran aldarull i rebombori a què el poble jueu de Jerusalem, quan fou pres Jesús, va lliurar-se per tal d’exterioritzar la seva joia i alegria”. I, finalment, també “es creu que amb aquest terrabastall hom vol confondre els mals esperits i fúries que intenten apoderar-se del món aprofitant-se del moment de no poder-ne tenir cura Jesús per estar enterrat (8)”.
Després del repicar i del soroll emès pels estris utilitzats per la mainada es resol el darrer dels gestos simbòlics. Com diu Capmany, recordant la profunda plasticitat i significat dels objectes, “el ciri del cim del Tenebrari és Jesús Llum del món, i l’amagar-lo sota l’altar és en senyal de la mort del Redemptor; quan piquen els fasos, la remor es fa en record del terratrèmol que commogué el mont en morir Jesucrist, i la reaparició del ciri amagat és l’anunci de la seva resurrecció. Tot és adient a aquest simbolisme: l’abandó dels deixebles deixant sol a Jesús, la tenebra del Temple, la sepultura del Senyor, representacions solemnes de la vida dolorosa de Jesucrist des que fou pres a Getsemaní fins a la seva sepultura (9)”.
El nom de fasos
D’entre els aspectes simbòlics de l’Ofici de Tenebres cal fer un incís en la seva segons denominació: ‘fasos’. Aquesta paraula, associada directament amb el moment de fer soroll dins l’església, s’associa directament amb la branca de palmera, especialment,m en la part més gruixuda, que els infants deien servir per picar el terra del temple així com al mateix acte de picar. Etimològicament, el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll (10) destria de diverses interpretacions com la que relacionava el mot amb uns cants que serien interpretats per matines dels oficis de Setmana Santa o aquell que, segons Joan Soler, s’associa amb el terme phase, provinent de l’hebreu pesah, Pasqua (11). Finalment, diuen Alcover i Moll, “creiem més probable que fas vingui del llatí face ‘antorxa’, i per tant, fasos o fassos vindria de faces ‘antorxes’ o ‘ ciris’, i s’explicaria el nom per la circumstància de cantar-se els fassos davant el triangle de ciris que es van apagant a cada versicle; així doncs, el significat primitiu de fassos seria ‘cant o matines de les antorxes’.
Imatge: Tenebrari de Santa Maria de Manlleu, apareguda a la revista El Record de 1970
Bibliografia:
1 “Tenebra”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol 22, p. 241
2 Corbatera, Jaume. “Ofici de Tenebres”. Dins: El Record. Manlleu: Tip. Manlleuense, 1936 [s.p.]
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 749 – 750
4 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes:febrer-març-abril-maig. Barcelona: Laia, 1982, vol. 3, p. 72
5 Amades, Íbid, p. 750-751
6 “Xerrac”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 24, p. 372
7 Capmany, íbid, p. 94
8 Amades, Íbid, p. 751
9 Campany, Íbid, p. 96
10 Vegeu: “Fas”Dins: . Alcover, A. M.; Moll, F. de B. Diccionari català-valencià-balear . Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 5, p. 755 - 756.
11 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 278
D’entre els aspectes simbòlics de l’Ofici de Tenebres cal fer un incís en la seva segons denominació: ‘fasos’. Aquesta paraula, associada directament amb el moment de fer soroll dins l’església, s’associa directament amb la branca de palmera, especialment,m en la part més gruixuda, que els infants deien servir per picar el terra del temple així com al mateix acte de picar. Etimològicament, el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll (10) destria de diverses interpretacions com la que relacionava el mot amb uns cants que serien interpretats per matines dels oficis de Setmana Santa o aquell que, segons Joan Soler, s’associa amb el terme phase, provinent de l’hebreu pesah, Pasqua (11). Finalment, diuen Alcover i Moll, “creiem més probable que fas vingui del llatí face ‘antorxa’, i per tant, fasos o fassos vindria de faces ‘antorxes’ o ‘ ciris’, i s’explicaria el nom per la circumstància de cantar-se els fassos davant el triangle de ciris que es van apagant a cada versicle; així doncs, el significat primitiu de fassos seria ‘cant o matines de les antorxes’.
Imatge: Tenebrari de Santa Maria de Manlleu, apareguda a la revista El Record de 1970
Bibliografia:
1 “Tenebra”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol 22, p. 241
2 Corbatera, Jaume. “Ofici de Tenebres”. Dins: El Record. Manlleu: Tip. Manlleuense, 1936 [s.p.]
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 749 – 750
4 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes:febrer-març-abril-maig. Barcelona: Laia, 1982, vol. 3, p. 72
5 Amades, Íbid, p. 750-751
6 “Xerrac”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 24, p. 372
7 Capmany, íbid, p. 94
8 Amades, Íbid, p. 751
9 Campany, Íbid, p. 96
10 Vegeu: “Fas”Dins: . Alcover, A. M.; Moll, F. de B. Diccionari català-valencià-balear . Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 5, p. 755 - 756.
11 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 278
