La dita popular diu: “de Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. És a dir, que planteja una mena de continuïtat, en les manifestacions festives pròpies de la disbauxa, entre el cicle nadalenc i el cicle de Carnestoltes. Durant l’advent i enmig de les mateixes diades relacionades amb el Nadal ja es troben elements carnavalescos.
Un exemple de l’esmentat anteriorment es trobava, antigament, a Manlleu. A mitjan segle XIX, sense que hi hagi dades que permetin determinar el seu inici, la població osonenca celebrava el Carnestoltes amb gran fruïció. Les activitats, especialment els balls populars, s’esdevenien al llarg del període immediatament anterior a la Quaresma; el brogit de la festa, però, es deixava sentir molt abans. La seva desaparició, ocorreguda a finals del mateix segle XIX, cal cercar-la en la transformació de la mateixa societat manlleuenca i en el seu procés d’industrialització. Domènec Torrent i Garriga, a principi de la dècada de 1890, en fer referència al carnestoltes manlleuenc ja afirmava que “esta fiesta, conmemoración de las bacanales de los antiguos, es una de las que están en más visible decadencia en Manlleu, como casi en todas partes (1)”. Aquest autor, però, proporciona una informació inestimable sobre el desenvolupament d’aquesta manifestació festiva i les seves activitats.
El cicle festiu de Carnestoltes començava, a Manlleu, la mateixa tarda de la diada de Reis. S’iniciava, d’aquesta manera, l’època de l’any dedicada en honor al rei de la broma i la disbauxa, abans de la seriositat i austeritat de la Quaresma. Durant el matí de la festivitat de l’Epifania, les parades de la Fira de Reis havien omplert d’activitat la plaça Major (que en aquella època era com s’anomenava l’actual de Dalt Vila) i a migdia desapareixien. El soroll dels entaulats i de les fustes deixava pas, progressivament al soroll de la gresca. A mitja tarda, un grup de joves, els anomenats ‘galers’ (2), que eren els encarregats d’organitzar les activitats en honor del gran Carnestoltes, començaven la seva feina. Unes hores abans, la vigília, ja havien organitzat una gran cercavila que anunciava el moment que s’acostava, i aleshores era quan ja es feia el primer ball. Els galers, generalment dotze, anaven vestits amb jaqueta i calça curta, mitjons blancs, camisa blanca, mocador aragonès al cap i un cinturó de cascavells –o un penjoll de cascavells a les cames. Sis dels galers voltaven la plaça al so de la música d’una cobla –que a finals del segle XIX solia ser de Sant Pere de Torelló– formada de cornamusa, tamborinet, flabiol i gralla. La resta de galers cercaven parella per a tots, entre el públic que s’havia reunit en el lloc i, a indicació d’un d’ells, s’iniciava una dansa a la qual tothom hi era convidat i que es ballava en grups de tres o quatre parelles. En cada grup, els balladors, s’entrellaçaven els braços passant-se’ls per damunt de les espatlles d’uns i altres. Acabada aquesta dansa s’organitzava un nou passant per la població (3). En alguna ocasió, el seguici que es formava, estava acompanyat per carros guarnits i es cantaven algunes cobles (4). D’aquella manera s’acabava el primer episodi ‘carnestolesc’, però cada diumenge i a mesura que s’acostava la data del Carnaval, s’intensificava i es ballava el contrapàs. Primer el ballaven els dos galers (o organitzadors de la festa) tots sols, un a cada angle de la plaça. Feta la primera ballada, un galer escollia sis fadrins i l’altre sis fadrines i els aparellaven perquè dansessin, i després d’aquest segon contrapàs, el ball restava obert a tothom qui desitgés prendre-hi part (5).DIUMENGE ANTERIOR A DIJOUS GRAS O LLARDER
Cançons i cobles del segle XIX
El diumenge anterior al Dijous Llarder (alguns autors situen aquesta activitat el diumenge posterior) arribava el gran personatge: el gran Carnestoltes. Havent dinat s’acostumava a organitzar una gran rua que anava a rebre ‘en Carnestoltes’. Joan Amades explica que a l’entrada del Manlleu, uns quants, que ja s’havien avançat, lliuraven als que arribaven un ninot de palla estrafet, amb careta i vestits estrafolaris que era passejat per tota la població. De tant en tant, un pregoner proclamava les excel•lències del Carnestoltes. De retorn i acompanyant en Carnestoltes es feia camí cap a la plaça major i s’acabava la festa amb el contrapàs cerdà enmig de gran tabola i follia. Els ballaires tenien gran punt a envoltar amb les seves evolucions els pobres músics fins a fer-los caure i rodolar per terra, emportats per l’enfollit remolí, i més d’un n’hi havia hagut que havia sortit esbroncat de la jovenívola bromada (6).A la nit, hi havia el sarau de Llum. Aquests ‘saraus’ es feien cada dia del període de Carnestoltes, i consistien a improvisar ball a cada barri o carrer, ja fos en una taverna o a casa d’un del veïnat (7).
Les cançons, cobles i sermons
Hi ha dos exemples de cançó dedicada a ‘en Carnestoltes’ que, per les seves estrofes, es poden considerar plenament manlleuenques. una i altra mantenen grans semblances i relaten algunes de les manifestacions pròpies de les festes locals.
La primera de les cançons la va recollir Antoni Contijoch de la veu de Josep Casas (Pep de l’Erm) que l’havia sentit a cantar al seu padrí durant las segona meitat del segle XIX (8).
Cançó del Carnestoltes
Poseu-vos tots en bon ordre,
Tots els que voleu seguir
Les bullícies d’aquell home
Que ens farà molt divertir.
Preneu tots una advertència
I dieu si no és veritat
Que si voleu pastar “en grande”
N’heu de posar un bon llevat.
Carnestoltes, quinze voltes
De Nadal de més a més
Tots els dies fossin festes
La Quaresma mai vingués.
El bordó de les butxaques
Mireu que esvorat està.
Tot el dia obra i tanca
Sense mai no reposar.
Les butxaques escurades
A fiar tots anirem.
No us espanteu taberneres
Que per Pasqua pagarem.
Les butxaques proveïdes
No diguessin mai que no
Tot el dia cridaríem
Noia! Porta’m el porró.
Pel dijous llarder es comença
Aquell goig amb gran tropell.
De dies de les grans ballades
I al vespre tots a la pell.
Tot saltant i fent postures
N’hi van tombant algun got
I després és gust de veure
Com fan la dansa del Llop.
Perquè els galers, amb franquesa,
Els paguem algun porró.
Menjar i beure a costa d’altres
M’estalvio tot això!
El dia de Carnestoltes
És un dia principal
Que es va a buscar aquell home
com si fos un general.
Ai mares que teniu filles
Compreu-los-hi un bon vestit
Que anar a les ballades
A la tarda i a la nit.
El dilluns de les pastores,
Ai! Quin dia n’és aquell!
Donzelles, viudes i casades
Totes tenen gran tropell.
Per què n’és la llur diada
Que poden anar a triar.
Totes diuen: Ara passa,
És hora d’aprofitar.
El dimarts de Carnestoltes
És un dia principal
A la tarda a les ballades
I de nits tots al sarau.
De dies a les ballades
i de nits tots al sarau..
Ja podem estalviar-nos
De tancar la bossa amb clau.
El divendres i el dissabte
Tothom conta el que ha passat
Principalment d’aquells homes
Que n’agafen algun gat.
I també d’aquelles dones
Que les han d’acompanyar
I que quan són a casa seva
No se’n saben despullar.
La Quaresma és arribada
Bé ho podeu considerar
Que no es pot menjar costella
Sinó ous i bacallà.
Una altra cançóapareix en el recull El Rec del Tint (9) aportada per la manlleuenca Eulàlia Homs i Soldevila que recordava que es cantava a principi de segle XX a la plaça de Dalt Vila :
Cançó del Carnestoltes
Carnestoltes quinze voltes
de Nadal a més a més.
Tot lo dia fossin festes
la quaresma mai vingués.
La quaresma és arribada
ja ho podeu considerar
no podrem menjar costelles
sinó ous i bacallà.
Ai mares, a les canalles,
poseu-los un bon vestit
per anar a veure en Carnestoltes
que és un home divertit.
El dilluns de les pastores
ai quin dia n’és aquest:
donzelles, vidues, casades,
totes tenen grans tropells.
Perquè n’és la llur diada
que poden anar a triar
totes diuen: - Ara passa
n’és hora d’aprofitar.
El dijous llarder es comença
aquest goig amb gran tropell:
de dies a les ballades
i al vespre tots a la pell.
El divendres i el dissabte
tothom conta el que ha passat
principalment aquells homes
que n’agafen un bon gat.
I també aquelles dones
que les han d’acompanyar
i quan són a casa seva
ja les han de despullar.
L’any 1856, el manlleuenc Martí Alsina (10) va compondre unes cobles dedicades al Carnestoltes. Aquests versos, escrits en català de l’època i amb més intenció que encert, són una gran prova de l’admiració i seguiment que rebia aquest personatge bufó i el seu simbolisme. A les seves lletres s’hi pot llegir les diverses manifestacions festives, balls, danses i altres activitats, que es realitzaven amb gran admiració. En van recitar fins a finals del XIX el dia de l’arribada d’en Carnestoltes.
Coblas den Carnestoltas
Patricis den Carnestoltas
Escolteu lo que os diré,
Venerem en Carnestoltas,
Mireuse que ara convé
Com que som als últims días
No ´l voldriam agraviar
Perque un altre any ab franquesa
A Manlleu vulga tornár.
Poseuvos tots ab bon órdre
Los que desitjeu seguir
Las bullicias de aquest home
Que os fará molt divertír;
Preneu tots una advertencia
Y´m direu que es veritat:
Si voleu fer bona pasta,
Heu de posar bon llevat.
Carnestoltas quinze voltas
Y Nadal de mes en mes,
Tots los días fossen festa
La quaresma may vingués;
La butxaca provehida
Que no digués may que nó,
Tot lo día cridaría
Noya portam´lo porró.
Lo dijous llardé ´s comensa
Aquell goig ab gran tropell:
Lo dematí las Gitanas
Y ´l vespre picá a la pell;
Tot saltant y fent posturas
Ni van tombant algún got,
Y després es gust de veurer
Com fan la Dansa del Llop.
Lo divendres y ´l dissapte
Tot es conta ´l que ha passat
Principalment aquells homes
Que agafaren un bon gat:
Perque ´l Galés, ab franquesa,
Als pagan algun porró;
I menjant á costa de altres
M´estalvío tot aixó.
Diumenge de Carnestoltas,
Día alegre y divertit,
A joves, vells i canalla
Poseulos un bon vestit
Per ´na veurer las balladas
A la tarde, y a la nit
Venerem en Carnestoltas,
Qu ‘es un home divertit.
Lo dilluns de las Pastoras,
¡Ay quin dia n és aquell!
Las donzellas y casadas
Totas tenen gran tropell
Perque n ‘es la llur diada
Que poden ana’ á triar
Totas diuhen: ara passa
Y es hora de aprofitar.
Quina diada n és aquella
¡Si sempre pogués durar!
Que las donzellas tingueren
Lo dret de pogues triar;
Moltas hi ha que fant pesebre
Que no ne farian may
Y ‘ls Galés no ‘s queixarían
De tenirhi tant poch ball.
Lo dimars de Carnestoltas
Es lo día principal
De festejar aquell home
Com si fos un General;
De días á las balladas,
Y ´l vespre tots á sarau:
¡Ja podeu estalviarvos
De tancar la bossa ab clau!
En sé´al vespre vos convida
Que ho aneu tots ben vestits,
Que éll ha de marxá á desterro
Y vol veure al seus amichs.
Los encárrechs que ell vos donguia
Procureulos á cumplir,
Y ensent l ’endemá enterreulo
Que may més puguia surtir.
Lo botó de la butxaca
Mireu qu ‘esmolat qu’está,
Tanca y obra, y obra y tanca,
Mentres res hi pot trobá;
Mes quan veu que res hi troba
Ne llensa un profund sospir:
Veusaquí; teniu las mantas
Sobre tot porteu més ví
La quaresma es arribada.
Ja us podeu figurá’
No ‘s pot menjar butifarra
Sinó ous y bacallá,
La butxacas escuradas
Y tots á fiá anirem
No us espanteu, taberneras,
Que per Pasqua pagarém.
Al enterro os recomano
Que no fasseu escaldums,
Sobre tot feu bona feyna
Que no faltin pas molts llums
Perque després no hi haguessim
De tornarhi á remana’
Que ni hauria que dirían
Aixó sempre durará.
Del mateix Martí Alsina es conserva un sermó que ‘en Carnestoltes’ llegia, durant la segona meitat del segle XIX, en la seva arribada a la població. Tot i que s’havia intentat substituir en alguna ocasió, per fer-ne un de més crític amb la situació de la població, es va mantenir durant aquest llarg temps:
Sermó den Carnestoltas
Nobles vehins de Manlleu
Que m’escolteu,
Potser que alguns ja tindreu
Cabals memorias
De certas requisitorias
Que´s van passá’
Molt poch temps há
De un home tal
Que tenía gran cabal
Y gran comers,
Vivía guanyant diners
Tractant ab banyas:
Un día per sas assanyas
Tot ho perdé,
Y’l pensament li digué
(Y aixís ho feu)
De venirsen á Manlleu
Per Carnestoltas.
Al día daba mil voltas
Seguint cafés,
Saraus hostals, y ademés
Carrers y Plassas,
Anant ell ab sos sequassas
Per tot corrent
Desencaminant jovent
Y gent antiga,
Era tota sa fatiga
Desviá ‘l mon,
Gran trevall tingué tothom
En perseguirlo,
Sense poder conseguirlo,
Pero al fi n’és encontrat
En un hostal amagat
Molt contentó
A sota ´l bot del recó.
Si no te ´l gat
Prou los hauría escapat
Lo gran tarydó!
Lo portan á la presó
Encontinent.
Dos homes de enteniment
Varen marxá,
Com en Botxa y son germá.
La causa passa a la Audiencia
Y ´ls Jutges feren sentencia
Ab brevetat.
Deu mesos fou desterrat
Nostre atrevit
Per ferli perdre ´l dalit
Ab lo desterro.
Y ara se ha deixat enterro
Com si fos mort,
Y ha recomanat molt fort
A sos companys
Que en lo present y altres anys
En semblants días
Ab las majors alegrías
Junts al hostal
Fassin un sarau com cal
Ben resoluts
Ballant lo ball dels cornuts
Y li cantin las absoltas
Dient: ¡Viva en Carnestoltas!
Aquestes composicions són el testimoni i la prova que a meitat segle XIX el Carnestoltes era una manifestació festiva i social ben viva a Manlleu de la qual, properament, se’n relatarà la història.
DIJOUS GRAS O LLARDER
El Dijous Gras era el dia que marcava l’inici de les principals activitats carnavalesques de Manlleu durant el segle XIX. Durant el matí els galers anaven pels carrers de la població i per les fàbriques per tal de convidar els treballadors a començar activament el Carnestoltes. Feien el ball de les gitanes. Per aquest ball, en un principi, es comptava amb les noies que anaven sortint de casa seva a mesura que la comitiva passava pel davant; posteriorment el ballaven davant de les fàbriques, amb l’autorització prèvia dels amos o dels contramestres. Era un ball de parelles molt animat; els balladors vestien peça llarga i barret de copa i les balladores es posaven les millors robes que tenien. S’hi ajuntava molta de la gent dedicada al treball de les fàbriques, la qual ja no tornava a posar-se a treballar un cop havia sortit al carrer per veure la dansa. Portaven una bèstia de càrrega amb unes alforges de traginer per carregar els ous que solien rebre en donatiu, a part d’alguna quantitat en metàl•lic que solien donar els patrons. Es tractava, per tant, d’una capta amb el qual s’arreplegaven els donatius que patrons i treballadors feien per al Carnestoltes.
A la vesprada era el moment de fer el ball de la Post. El ballaven homes sols guarnits estrafolàriament i amb molts cascavells penjats, la meitat del quals duien una fusta a l’esquena (anomenada ‘post’) que a meitat segle XIX es va substituir per un sarró de pell o cuiro farcit de palla, i l’altra meitat unes pales de fusta. Es col·locaven en dues fileres i al so d’una orquestra formada per una cornamusa, un flabiol, un tamborí, un tabal i, a vegades, altres instruments. Tot el grup anava desfilant pels carrers de la població i s’aturava de tant en tant per fer el ball que tenia el punt d’inici davant la casa del rector. Els de la pala es col•locaven davant dels de la post i, al ritme de l’orquestra, anaven saltant per, quan s’indicava, els primers picar els segons, fusta sobre fusta; en moments determinats s’assenyalava, al toc d’una corneta, un repic continuat que s’aturava, també, quan es donava l’ordre. Els ballaires del ‘ball de la post’ anaven seguits d’un carro amb una bóta de vi, i després de cada ballada la colla feia una tirada tan abundosa, que en acabar el ball pocs n’hi havia que es poguessin aguantar ben drets. El vi era pagat pel qui portaven la pala (11). L’escenari es completava amb una escenificació formada per dones amb caputxa o mantellina i un llum encès; també es col•locaven petits focs que donaven una ambientació tètrica i fantàstica. No hi havia una cançó expressa per a aquest ball, però la mainada, quan feien la simulació d’aquesta dansa havien adaptat la música rítmica a la lletra de: “Ballarem lo ball de la Post, que pica ó no pica; ballarém lo ball de la Post, que pica ben fort” segons anotació musical de J. Tomàs que apareix al Costumari Català (12)]El recorregut acabava a la plaça major on es feia el ball del Llop. Enmig del recinte, a la segona meitat del segle XIX, descosien els sarrons i en treien la palla, amb la qual armaven una gran foguera, i al voltant d’aquesta, produint xisclets estridents, feien una darrera dansa saltant i guimbant (13). En algun moment, els balladors s’havien posat pells de xai i feien crits com d’un llop.
DIUMENGE DE CARNESTOLTES
El matí de diumenge de Carnestoltes es formava una comparsa, integrada per homes sols, que anava voltant els carrers al so d’alegre música i s’aturava davant de les cases on hi havia noies, a les quals feia sortir per tal de ballar amb elles uns quants punts de dansa. Aquest ball rebia, com un d’anterior, el nom de ball de les Gitanes (14). A la nit tenia lloc el segon gran sarau dels galers.En algunes ocasions, en aquest dia, s’havia interpretat el Ball d’en Serrallonga .Era una dansa - entremès, o sigui, una comèdia coreogràfica o ballet amb argument. Inspirat en episodis de l’accidentada vida del famós Joan Sala “Serrallonga”, hi intervenien tot un seguit de personatges, encapçalats pel mateix Serrallonga i la seva oponent femenina Joana de Torrelles. Els figurants -protagonistes i comparseria- anaven dialogant i movent-se en rudimentàries evolucions coreogràfiques en un clos reservat al centre de la plaça i enmig de l’expectació de nombrosa concurrència.
DILLUNS DE CARNESTOLTES
El dilluns era un altre dia capital del carnestoltes manlleuenc. Era conegut com el dilluns de les Pastores perquè sembla que antigament eren precisament les pastores les qui en aquesta ocasió tenien predomini en la dansa del matí. Més endavant, les dones procuraven vestir-se més o menys de pastora i triaven un ballador per a cada ball. Els homes requerits estaven obligats a ballar, si us plau o per força (15). Com que era dia de mercat, es reunien a la població moltes noies de les pagesies veïnes i de les masies i llogarets del Collsacabra, que aprofitaven l’estada per prendre part en els saraus que s’hi organitzaven. El ball central de la diada era, precisament, anomenat de les Pastores; era de parelles i ball rodó o agafat, i en aquest eren les dones que havien d’anar a buscar al ballador, en lloc de fer-ho els homes com era normal tot temps de l’any. Aquesta costum va perdurar fins ben estrat del segle XX quan pel dilluns de Carnestoltes eren les dones que anaven a cercar el ballador que més gràcia els feia (16).
En aquesta diada tenia lloc, també, un curiós ball. Era el contrapàs o ball del Burro on participava, de forma ben directa, un d'aquests animals. La fadrinalla es disfressava de manera grotesca, i s’agafava les mans per formar una llarga tira en actitud de ballar el contrapàs. En el penúltim lloc del rengle s’hi posava un ase que el ballador immediat havia de tenir del ronsal. Darrere l’ase i com a últim contrapassaire figurava una dona, la qual, com que havia d’agafar-se amb el ballaire que duia al costat i aquest era l’ase, no podent donar-li la mà, li agafava la cua. Quan el ball, d’acord amb els passos del contrapàs, en continuat moviment d’avanç i retrocés, tirava endavant l’ase seguia fàcilment ja que era estirat pel ronsal; quan havia de recular, però, era estirat per la dona que li agafava la cua i la bèstia, en lloc de seguir, s’enfuriava i no tardava a engegar un seguit de guitzes que la dona havia d’esquivar. Per tal que el mal li fos el menor possible s’embolcallaven les potes de l’ase amb un manyoc de draps. La dona que s’avenia a fer un paper tan poc lluït era generalment alguna infeliç llogada per pocs diners.DIMARTS DE CARNESTOLTES
El dimarts de Carnestoltes teambé era un dia destacat. Hi havia balls en els diversos carrers i les places, sobretot a la plaça major, l’actual de Dalt Vila. El primer era el contrapàs cerdà en el qual els balladors posaven tanta empenta que provaven de fer caure els músics del seu seient, cosa que havien aconseguit en alguna ocasió. Durant el matí també es ballava el contrapàs de l’Alcalde. Primer ballaven dos galers vestits de levita i barret de copa, i després d’un contrapàs entrava en dansa el batlle, vestit també com ells, el qual escollia per balladora una familiar seva. Cap altra parella fora d’aquestes tres no intervenien en la dansa (19). En aquesta diada també es ballava l’anomenat contrapàs del Rector. El ballaven, a la plaça, un representant de la màxima autoritat religiosa de la vila i per això era permès utilitzar els bancs de l’església, que servien de seient als nombrosos espectadors. Subsistí fins a principis del segle XIX tal com va testimoniar la memòria de molts manlleuencs que el recordaven presidit pel rector Raimon Mas, mort el 1847 (20). Aquests dos balls són el testimoni del respecte, volgut o no, que el poble adreçava a les autoritats fins i tot en moments tan anàrquics com en carnestoltes. Després tothom dinava en un hostal.
A la tarda, la mateixa cobla del dia de Reis ja era a la plaça, es col•locava dalt d’un entarimat, i es dansava el contrapàs cerdà. Els homes duien barret copalta i gambeto. Les dones, caputxa blanca. Posteriorment s’organitzava la dansa per la Vila en la qual tothom es guarnia segons la seva voluntat: els galers duien calça curta, espardenyes i polaines de cascavells; els homes anaven vestits com millor podien; i les dones solien guarnir-se amb corbates de grans serrells i virolades, faldilla molt arrugada i mocadors de cap florejats. Només hi permetien participar les parelles que ho havien sol·licitat prèviament. La dona o noia que havia de ballar la dansa calia que portés abans d’hora el berenar a casa del seu ballador, i aquest ho ajuntava al seu i els duia o lliurava a un home –anomenat el cisteller– que duia el de tots (21). Es començava ballant i donant dues o tres voltes a la plaça. Després, els balladors es distribuïen en dues fileres, en una els homes i en l’altre les dones, i anaven pels carrers de la població. Quan al cap de colla li semblava bé feia parar i es ballava en aquell lloc. Generalment ho feien davant d’algun hostal o d’un amic, o a casa d’algú que ho havia sol·licitat (en aquest darrer cas s’havia de pagar). Després de les ballades el cisteller repartia els paquets de berenar i tothom menjava i bevia; el vi solia ser un regal dels hostals on s’havia ballat.
Tot plegat s’acabava amb el ‘Tirabou’, ball esbojarrat amb aires de bacanal, a la plaça. Agafant-se uns i altres per les mans corrien i saltaven, tant com podien, resseguint els principals carrers. Si el de davant s’entrebancava, o ho feia veure, tots els del darrere es llençaven al damunt dels que els precedien. Quan estaven cansats de saltar i córrer tornaven a la plaça on s’havien quedats els galers; aquests es posaven de dos en dos davant per davant i es posaven les mans a les espatlles tot fent un pont, per sota del qual anaven passant els del ‘Tirabou’. Finalment es ballava un contrapàs.
A la nit, en un local, es repetia el contrapàs i s’acabava amb un sarau de Llum, el tercer i darrer dels galers.
DIMECRES DE CENDRA: FINAL DE CARNESTOLTES
Els galers no treballaven durant aquest dia. Es dedicaven a recaptar tot els diners que els havien promès o que els devien després de les ballades davant cases particulars el dia anterior. Si no cobraven, els dies de festa, després de cada missa, es dedicaven a empaitar els deutors. Un cop havien recollit tot el capital esperaven el dia de Pasqua per pagar aquells deutes que havien contret ells mateixos arran de l’organització de les festes.
A la tarda es trobava la gent al capdavall del pont de can Moles i s’hi ballava un contrapàs en senyal de comiat del Carnestoltes.
A la vesprada es feia l’enterrament del personatge. En una carrossa il·luminada amb atxes de vent acompanyaven la figura o ninot que havien anat a rebre el diumenge anterior. Ploraven, llençaven crits, feien contorsions llastimoses i ridícules, com moguts de gran pena i algun corrandista solia també engegar-hi alguna melangiosa cobla d’acomiadament (22).
Aleshores començava, oficialment, la Quaresma.
Imatges:
1.- fragment de “figures i gràfics del ‘contrapàs llarg’ general per la Catalunya Vella publicat a: Amades, Joan. Costumari Català. Barcelona : Salvat, 1982, vol. 2, pàg. 267
2.- Retrat d’estudi. Dècada 1940 – 1950. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
3.- Il·lustració del ‘Ball de la Post o del Llop’ segons el Costumari Català de Joan Amades [vegeu nota 2]
4.- Il·lustració del Contrapàs del burro que apareix al Costumari Català de Joan Amades, p. 107
Bibliografia;
1 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 189 i següents
2 La Gran Enciclopèdia Catalana ofereix, per a ‘galer’, la següent definició: “Paborde, persona que té cura dels diversos actes d’una festa major o d’una festa de carrer”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, vol. 11, p. 422
3 Les activitats de la tarda del 6 de gener es troben a: Gasol, Josep M. “Els Sants Reis. Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135, Manlleu, agost de 1958
4 Contijoch, Antoni. “Coses de Manlleu” Dins: Lletres amicals, vol. 8, Manlleu, 1955 [s.p]
5 Amades, Joan. Costumari Català. Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, vol. 2, p. 267 i 272
6 Amades; ídem. p. 296
7 Contijoch, Íbid
8 Contijoch; Ídem.
9 El Rec del Tint: recull de cançons populars. Vic : Impremta Daví, 1980, pàg.s. 76 i 77
10 El Ter, periódico independiente, any III, núm. 31, 11 de febrer de 1899, p. 2
11 Amades, Joan. Costumari Català. Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, vol. 2, p. 321-322
12 Amades; ídem. p. 107
13 Amades; ídem. p. 242
14 Amades; ídem. p. 326-327
15 Amades; ídem. p. 335
16 Contijoch, Íbid
17 Amades, Joan. Les diades populars catalanes, volum IV, Barcelona : Barcino : 1932 – 1949, pàg. 10
18 Amades, Joan. Costumari Català. Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, vol. 2, p. 194
19 Amades; ídem. p. 273
20 Torrent; Íbid, p. 193
21 Contijoch; Íbid
22 Gasol, Josep M. Calendari folklòric manlleuenc. Dins: Lletres Amicals, núm 18, Manlleu, 1958, pàg. 70
ARTICLES SOBRE EL CARNESTOLTES MANLLEUENC EN PREMSA PERIÒDICA
Albareda, Joaquim. "El Carnestoltes i el Ball de la Post de Manlleu". Dins: Manlleu Publicació, núm. 183, 26 de febrer de 1982, pàg. 4 i 5
Arimany, Joan. "De quan Manlleu es disfressava". Dins: Manlleu Publicació, núm. 466, 12 de febrer de 1988, pàg. 3 i 4
Arimany, Joan. "Carnestoltes a Manlleu, fa cent anys". Dins: Manlleu Publicació, núm. 816, 16 de febrer de 1996, pàg. 8 i 9
Pujol, Marta. "Carnestoltes". Dins: Manlleu Publicació, núm. 814, 8 de febrer de 1996, pàg. 9
Pujol, Marta. "Carnestoltes II". Dins: Manlleu Publicació, núm. 815, 16 de febrer de 1996, pàg. 9
