El Dijous Gras era el dia que marcava l’inici de les
principals activitats carnavalesques de Manlleu durant el segle XIX. Durant el
matí els galers anaven pels carrers de la població i per les fàbriques per tal
de convidar els treballadors a començar activament el Carnestoltes.
Feien el ball de les gitanes. Per aquest ball, en un principi,
es comptava amb les noies que anaven sortint de casa seva a mesura que la
comitiva passava pel davant; posteriorment el ballaven davant de les fàbriques,
amb l’autorització prèvia dels amos o dels contramestres. Era un ball de
parelles molt animat; els balladors vestien peça llarga i barret de copa i les
balladores es posaven les millors robes que tenien. S’hi ajuntava molta de la
gent dedicada al treball de les fàbriques, la qual ja no tornava a posar-se a
treballar un cop havia sortit al carrer per veure la dansa. Portaven una bèstia
de càrrega amb unes alforges de traginer per carregar els ous que solien rebre
en donatiu, a part d’alguna quantitat en metàl·lic que solien donar els
patrons. Es tractava, per tant, d’una capta amb el qual s’arreplegaven els
donatius que patrons i treballadors feien per al Carnestoltes.
A la vesprada era el moment de fer el ball de la Post. El ballaven homes sols guarnits estrafolàriament i amb molts cascavells penjats, la meitat del quals duien una fusta a l’esquena (anomenada ‘post’) que a meitat segle XIX es va substituir per un sarró de pell o cuiro farcit de palla, i l’altra meitat unes pales de fusta. Es col·locaven en dues fileres i al so d’una orquestra formada per una cornamusa, un flabiol, un tamborí, un tabal i, a vegades, altres instruments. Tot el grup anava desfilant pels carrers de la població i s’aturava de tant en tant per fer el ball que tenia el punt d’inici davant la casa del rector. Els de la pala es col·locaven davant dels de la post i, al ritme de l’orquestra, anaven saltant per, quan s’indicava, els primers picar els segons, fusta sobre fusta; en moments determinats s’assenyalava, al toc d’una corneta, un repic continuat que s’aturava, també, quan es donava l’ordre. Els ballaires del ‘ball de la post’ anaven seguits d’un carro amb una bóta de vi, i després de cada ballada la colla feia una tirada tan abundosa, que en acabar el ball pocs n’hi havia que es poguessin aguantar ben drets. El vi era pagat pel qui portaven la pala (1). L’escenari es completava amb una escenificació formada per dones amb caputxa o mantellina i un llum encès; també es col·locaven petits focs que donaven una ambientació tètrica i fantàstica. No hi havia una cançó expressa per a aquest ball, però la mainada, quan feien la simulació d’aquesta dansa havien adaptat la música rítmica a la lletra de: “Ballarem lo ball de la Post, que pica ó no pica; ballarém lo ball de la Post, que pica ben fort” segons anotació musical de J. Tomàs que apareix alCostumari Català (2)]
El recorregut acabava a la plaça major on es feia el ball del Llop. Enmig del recinte, a la segona meitat del segle XIX, descosien els sarrons i en treien la palla, amb la qual armaven una gran foguera, i al voltant d’aquesta, produint xisclets estridents, feien una darrera dansa saltant i guimbant (3). En algun moment, els balladors s’havien posat pells de xai i feien crits com d’un llop.
A la vesprada era el moment de fer el ball de la Post. El ballaven homes sols guarnits estrafolàriament i amb molts cascavells penjats, la meitat del quals duien una fusta a l’esquena (anomenada ‘post’) que a meitat segle XIX es va substituir per un sarró de pell o cuiro farcit de palla, i l’altra meitat unes pales de fusta. Es col·locaven en dues fileres i al so d’una orquestra formada per una cornamusa, un flabiol, un tamborí, un tabal i, a vegades, altres instruments. Tot el grup anava desfilant pels carrers de la població i s’aturava de tant en tant per fer el ball que tenia el punt d’inici davant la casa del rector. Els de la pala es col·locaven davant dels de la post i, al ritme de l’orquestra, anaven saltant per, quan s’indicava, els primers picar els segons, fusta sobre fusta; en moments determinats s’assenyalava, al toc d’una corneta, un repic continuat que s’aturava, també, quan es donava l’ordre. Els ballaires del ‘ball de la post’ anaven seguits d’un carro amb una bóta de vi, i després de cada ballada la colla feia una tirada tan abundosa, que en acabar el ball pocs n’hi havia que es poguessin aguantar ben drets. El vi era pagat pel qui portaven la pala (1). L’escenari es completava amb una escenificació formada per dones amb caputxa o mantellina i un llum encès; també es col·locaven petits focs que donaven una ambientació tètrica i fantàstica. No hi havia una cançó expressa per a aquest ball, però la mainada, quan feien la simulació d’aquesta dansa havien adaptat la música rítmica a la lletra de: “Ballarem lo ball de la Post, que pica ó no pica; ballarém lo ball de la Post, que pica ben fort” segons anotació musical de J. Tomàs que apareix alCostumari Català (2)]
El recorregut acabava a la plaça major on es feia el ball del Llop. Enmig del recinte, a la segona meitat del segle XIX, descosien els sarrons i en treien la palla, amb la qual armaven una gran foguera, i al voltant d’aquesta, produint xisclets estridents, feien una darrera dansa saltant i guimbant (3). En algun moment, els balladors s’havien posat pells de xai i feien crits com d’un llop.
Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari Català. Barcelona : Salvat,
1982, vol. 2, p. 321-322
2 Amades, Joan. Costumari Català [op. cit.], p. 107
3 Amades, Joan. Costumari Català [op. cit.], p. 242
2 Amades, Joan. Costumari Català [op. cit.], p. 107
3 Amades, Joan. Costumari Català [op. cit.], p. 242
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.