La dita popular diu: “de Nadal a Carnestoltes, set setmanes
desimboltes”. És a dir, que planteja una mena de continuïtat, en les
manifestacions festives pròpies de la disbauxa, entre el cicle nadalenc i el
cicle de Carnestoltes. Durant l’advent i enmig de les mateixes diades
relacionades amb el Nadal ja es troben elements carnavalescos.
Un exemple de l’esmentat anteriorment es trobava, antigament, a Manlleu. A mitjan segle XIX, sense que hi hagi dades que permetin determinar el seu inici, la població osonenca celebrava el Carnestoltes amb gran fruïció. Les activitats, especialment els balls populars, s’esdevenien al llarg del període immediatament anterior a la Quaresma; el brogit de la festa, però, es deixava sentir molt abans. La seva desaparició, ocorreguda a finals del mateix segle XIX, cal cercar-la en la transformació de la mateixa societat manlleuenca i en el seu procés d’industrialització. Domènec Torrent i Garriga, a principi de la dècada de 1890, en fer referència al carnestoltes manlleuenc ja afirmava que “esta fiesta, conmemoración de las bacanales de los antiguos, es una de las que están en más visible decadencia en Manlleu, como casi en todas partes (1)”. Aquest autor, però, proporciona una informació inestimable sobre el desenvolupament d’aquesta manifestació festiva i les seves activitats.
Un exemple de l’esmentat anteriorment es trobava, antigament, a Manlleu. A mitjan segle XIX, sense que hi hagi dades que permetin determinar el seu inici, la població osonenca celebrava el Carnestoltes amb gran fruïció. Les activitats, especialment els balls populars, s’esdevenien al llarg del període immediatament anterior a la Quaresma; el brogit de la festa, però, es deixava sentir molt abans. La seva desaparició, ocorreguda a finals del mateix segle XIX, cal cercar-la en la transformació de la mateixa societat manlleuenca i en el seu procés d’industrialització. Domènec Torrent i Garriga, a principi de la dècada de 1890, en fer referència al carnestoltes manlleuenc ja afirmava que “esta fiesta, conmemoración de las bacanales de los antiguos, es una de las que están en más visible decadencia en Manlleu, como casi en todas partes (1)”. Aquest autor, però, proporciona una informació inestimable sobre el desenvolupament d’aquesta manifestació festiva i les seves activitats.
El cicle festiu de Carnestoltes començava, a Manlleu, la
mateixa tarda de la diada de Reis. S’iniciava, d’aquesta manera, l’època de
l’any dedicada en honor al rei de la broma i la disbauxa, abans de la
seriositat i austeritat de la Quaresma. Durant el matí de la festivitat de
l’Epifania, les parades de la Fira de Reis havien omplert d’activitat la plaça
Major (que en aquella època era com s’anomenava l’actual de Dalt Vila) i a
migdia desapareixien. El soroll dels entaulats i de les fustes deixava pas,
progressivament al soroll de la gresca. A mitja tarda, un grup de joves, els
anomenats ‘galers’ (2), que eren els encarregats d’organitzar les activitats en
honor del gran Carnestoltes, començaven la seva feina. Unes hores abans, la
vigília, ja havien organitzat una gran cercavila que anunciava el moment que
s’acostava, i aleshores era quan ja es feia el primer ball. Els galers,
generalment dotze, anaven vestits amb jaqueta i calça curta, mitjons blancs,
camisa blanca, mocador aragonès al cap i un cinturó de cascavells –o un penjoll
de cascavells a les cames. Sis dels galers voltaven la plaça al so de la música
d’una cobla –que a finals del segle XIX solia ser de Sant Pere de Torelló–
formada de cornamusa, tamborinet, flabiol i gralla. La resta de galers cercaven
parella per a tots, entre el públic que s’havia reunit en el lloc i, a
indicació d’un d’ells, s’iniciava una dansa a la qual tothom hi era convidat i
que es ballava en grups de tres o quatre parelles. En cada grup, els balladors,
s’entrellaçaven els braços passant-se’ls per damunt de les espatlles d’uns i
altres. Acabada aquesta dansa s’organitzava un nou passant per la població. En
alguna ocasió, el seguici que es formava, estava acompanyat per carros guarnits
i es cantaven algunes cobles (3). D’aquella manera s’acabava el primer episodi
‘carnestolesc’, però cada diumenge i a mesura que s’acostava la data del
Carnaval, s’intensificava i es ballava el contrapàs. Primer el ballaven
els dos galers (o organitzadors de la festa) tots sols, un a cada angle de la plaça.
Feta la primera ballada, un galer escollia sis fadrins i l’altre sis fadrines i
els aparellaven perquè dansessin, i després d’aquest segon contrapàs, el ball
restava obert a tothom qui desitgés prendre-hi part (4).
Bibliografia:
1 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic :
Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 189 i següents2 La Gran Enciclopèdia Catalana ofereix, per a ‘galer’, la següent definició: “Paborde, persona que té cura dels diversos actes d’una festa major o d’una festa de carrer”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1985, vol. 11, p. 422
3 Les activitats de la tarda del 6 de gener es troben a: Contijoch, Antoni. “Coses de Manlleu”, Lletres amicals, vol. 8, [s.p.], Manlleu, agost de 1958
4 Amades, Joan. Costumari Català. Barcelona : Salvat, 1982, vol. 2, p. 267 i 272
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.