Dilluns de Carnestoltes

El dilluns era un altre dia capital del carnestoltes manlleuenc. Era conegut com el dilluns de les Pastores perquè sembla que antigament eren precisament les pastores les qui en aquesta ocasió tenien predomini en la dansa del matí. Més endavant, les dones procuraven vestir-se més o menys de pastora i triaven un ballador per a cada ball. Els homes requerits estaven obligats a ballar, si us plau o per força (15). Com que era dia de mercat, es reunien a la població moltes noies de les pagesies veïnes i de les masies i llogarets del Collsacabra, que aprofitaven l’estada per prendre part en els saraus que s’hi organitzaven. El ball central de la diada era, precisament, anomenat de les Pastores; era de parelles i ball rodó o agafat, i en aquest eren les dones que havien d’anar a buscar al ballador, en lloc de fer-ho els homes com era normal tot temps de l’any. Aquesta costum va perdurar fins ben estrat del segle XX quan pel dilluns de Carnestoltes eren les dones que anaven a cercar el ballador que més gràcia els feia (16).

En aquesta diada tenia lloc, també, un curiós ball. Era el contrapàs o ball del Burro on participava, de forma ben directa, un d'aquests animals. La fadrinalla es disfressava de manera grotesca, i s’agafava les mans per formar una llarga tira en actitud de ballar el contrapàs. En el penúltim lloc del rengle s’hi posava un ase que el ballador immediat havia de tenir del ronsal. Darrere l’ase i com a últim contrapassaire figurava una dona, la qual, com que havia d’agafar-se amb el ballaire que duia al costat i aquest era l’ase, no podent donar-li la mà, li agafava la cua. Quan el ball, d’acord amb els passos del contrapàs, en continuat moviment d’avanç i retrocés, tirava endavant l’ase seguia fàcilment ja que era estirat pel ronsal; quan havia de recular, però, era estirat per la dona que li agafava la cua i la bèstia, en lloc de seguir, s’enfuriava i no tardava a engegar un seguit de guitzes que la dona havia d’esquivar. Per tal que el mal li fos el menor possible s’embolcallaven les potes de l’ase amb un manyoc de draps. La dona que s’avenia a fer un paper tan poc lluït era generalment alguna infeliç llogada per pocs diners.

A la nit s’organitzaven els anomenats balls de la Llum. En un principi eren veritables orgies; no s’anunciava prèviament ni l’hora ni el lloc i calia perseguir la música del cercavila que tenia lloc. Aleshores una llum –d’aquí el nom- assenyalava el local on, en un racó, es col·locava una botella de vi que estava a disposició de balladors i balladores. Quan aquest envàs era buit s’apagava el llum i s’iniciava la disbauxa.

Bibliografia:

1 Amades, Joan. Costumari Català. Barcelona : Salvat, 1982, v. 2, p. 335
2 Contijoch, Antoni. “Coses de Manlleu”, Lletres amicals, vol. 8, [s.p.], Manlleu, agost de 1958