Dimarts de Carnestoltes

El dimarts de Carnestoltes també era un dia destacat. Hi havia balls en els diversos carrers i les places, sobretot a la plaça major, l’actual de Dalt Vila. El primer era el contrapàs cerdà en el qual els balladors posaven tanta empenta que provaven de fer caure els músics del seu seient, cosa que havien aconseguit en alguna ocasió. Durant el matí també es ballava el contrapàs de l’Alcalde. Primer ballaven dos galers vestits de levita i barret de copa, i després d’un contrapàs entrava en dansa el batlle, vestit també com ells, el qual escollia per balladora una familiar seva. Cap altra parella fora d’aquestes tres no intervenien en la dansa (19). En aquesta diada també es ballava l’anomenat Contrapàs del Rector. El ballaven, a la plaça, un representant de la màxima autoritat religiosa de la vila i per això era permès utilitzar els bancs de l’església, que servien de seient als nombrosos espectadors. Subsistí fins a principis del segle XIX tal com va testimoniar la memòria de molts manlleuencs que el recordaven presidit pel rector Raimon Mas, mort el 1847 (20). Aquests dos balls són el testimoni del respecte, volgut o no, que el poble adreçava a les autoritats fins i tot en moments tan anàrquics com en carnestoltes. Després tothom dinava en un hostal.
A la tarda, la mateixa cobla del dia de Reis ja era a la plaça, es col·locava dalt d’un entarimat, i es dansava el contrapàs cerdà. Els homes duien barret copalta i gambeto. Les dones, caputxa blanca. Posteriorment s’organitzava la dansa per la Vila en la qual tothom es guarnia segons la seva voluntat: els galers duien calça curta, espardenyes i polaines de cascavells; els homes anaven vestits com millor podien; i les dones solien guarnir-se amb corbates de grans serrells i virolades, faldilla molt arrugada i mocadors de cap florejats. Només hi permetien participar les parelles que ho havien sol·licitat prèviament. La dona o noia que havia de ballar la dansa calia que portés abans d’hora el berenar a casa del seu ballador, i aquest ho ajuntava al seu i els duia o lliurava a un home –anomenat el cisteller– que duia el de tots (21). Es començava ballant i donant dues o tres voltes a la plaça. Després, els balladors es distribuïen en dues fileres, en una els homes i en l’altre les dones, i anaven pels carrers de la població. Quan al cap de colla li semblava bé feia parar i es ballava en aquell lloc. Generalment ho feien davant d’algun hostal o d’un amic, o a casa d’algú que ho havia sol·licitat (en aquest darrer cas s’havia de pagar). Després de les ballades el cisteller repartia els paquets de berenar i tothom menjava i bevia; el vi solia ser un regal dels hostals on s’havia ballat.
Tot plegat s’acabava amb el ‘Tirabou’, ball esbojarrat amb aires de bacanal, a la plaça. Agafant-se uns i altres per les mans corrien i saltaven, tant com podien, resseguint els principals carrers. Si el de davant s’entrebancava, o ho feia veure, tots els del darrere es llençaven al damunt dels que els precedien. Quan estaven cansats de saltar i córrer tornaven a la plaça on s’havien quedats els galers; aquests es posaven de dos en dos davant per davant i es posaven les mans a les espatlles tot fent un pont, per sota del qual anaven passant els del ‘Tirabou’. Finalment es ballava un contrapàs.
A la nit, en un local, es repetia el contrapàs i s’acabava amb un sarau de Llum, el tercer i darrer dels galers.

Bibliografia:

1 Amades, Joan. Costumari Català. Barcelona : Salvat, 1982, v. 2, p. 273
2 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 193
3 Contijoch, Antoni. “Coses de Manlleu”, Lletres amicals, vol. 8, [s.p.], Manlleu, agost de 1958