La Festa major de Manlleu, com la d’altres poblacions, va tenir un caràcter estrictament religiós fins fa poc més d’un segle. La majoria d’activitats representaven l’expressió de la fe i la devoció, dirigida de forma especial a l’Assumpció de la Mare de Déu, més que el sentit d’esbarjo que tenen ara. La parròquia s’ajudava del personal laic que formava part de l’anomenada administració de la Mare de Déu de Cap d’Altar”. Els pabordes i pabordesses que n’eren membres es dedicaven, preferentment, a la recollida d’almoines i aportacions voluntàries dels fidels que assistien als oficis religiosos i altres cerimònies assenyalades.
Un costum consolidat va ser aquell que es va anomenar llevants de taula que se celebrava cada any el 15 d’agost. A Manlleu va esdevenir una activitat de certa plasticitat i, fins i tot, es va convertir en símbol del programa festiu festamajoner.
Mossèn Joan Puntí Collell(1), que l’hauria vist des d’infant, en fa una bonica descripció: “Quan la gent vilatana, acompanyant els forasters, eixia ben mudada de l’ofici solemne de la Parroquial i amb calma vagarosa anava fent via a casa llur, ja l’esperava el dinar suculent de la Festa Major”. Aquest esdeveniment familiar, diu el mossèn, tenia un episodi especial: “Poc ça poc llà, cap a mig àpat, la festiva rodona era sobtadament somoguda per les harmonies de primer llunyanes i cada volta més properes d’una música de carrer”. Els petits embogien d’alegria i els grans abandonaven la seva cadira arran de taula i “tota la gent del carrer era en balcons i finestres i els portals de les cases s’omplien de curiosos”. Aleshores esdevenia el veritable motiu de la festa: “Pomposa i acalorada, la pavordessa, acompanyada de músics i pavordes, somreia a tothom a banda i banda de les cases i allargava gentilment la seva mà mostrant a uns i altres la safata platejada de l’Assumpta, bo i demanant una gràcia de caritat per l’esplendor del culte a la mare de Déu morta i pujada al cel, Patrona de la vila”. La dolcesa del moment, amb la panxa plena i la conversa fluïda, devien anul•lar tot intent de gasiveria. Així “sonaven en la safata d’argent les almoines quantioses i dringaven, botent per l’empedrat, les monedes que en pluja fantàstica queien de finestres i balcons”. I acabava el relat dient que “xics i grans tornaven a la taula familiar mentre al carrer s’anava fent perdedor el so de la música que ja era a somoure el veïnat d’altre carrer”.
L’origen dels Llevants de taula cal cercar-lo a la primera meitat del segle XIX, potser abans. En el llibre de comptes de l’organització “Nostra Senyora de Cap d’Altar” s’indica que en la Festa major de 1855 s’havien recollit 24 lliures, 7 sous i 6 diners (2).
La seva desaparició es va donar a finals de la segona dècada del segle XX. El programa de 1914 els preveia a la 1 del migdia amb acompanyament de “gegants i nanos” i a favor de la beneficència local, així com el 1915. El de 1916 assenyala el seu caràcter benèfic i el fet que el protagonitzaran “distingides senyoretes”. En el programa de 1921, l’immediatament posterior que s’ha pogut consultar, ja no s’esmenten.
Precisament, el 1920, quan devia fer poc que no es realitzaven, la poetessa Anna Senyé Ramisa va confeccionar un poema anomenat, concretament, “Llevants de Taula” (3). Entre els versos que enfila hi relata com arriben les pabordesses a una casa del carrer del Pont en el moment de la sobretaula de l’àpat de Festa major. En destaquen aquests:
Un costum consolidat va ser aquell que es va anomenar llevants de taula que se celebrava cada any el 15 d’agost. A Manlleu va esdevenir una activitat de certa plasticitat i, fins i tot, es va convertir en símbol del programa festiu festamajoner.
Mossèn Joan Puntí Collell(1), que l’hauria vist des d’infant, en fa una bonica descripció: “Quan la gent vilatana, acompanyant els forasters, eixia ben mudada de l’ofici solemne de la Parroquial i amb calma vagarosa anava fent via a casa llur, ja l’esperava el dinar suculent de la Festa Major”. Aquest esdeveniment familiar, diu el mossèn, tenia un episodi especial: “Poc ça poc llà, cap a mig àpat, la festiva rodona era sobtadament somoguda per les harmonies de primer llunyanes i cada volta més properes d’una música de carrer”. Els petits embogien d’alegria i els grans abandonaven la seva cadira arran de taula i “tota la gent del carrer era en balcons i finestres i els portals de les cases s’omplien de curiosos”. Aleshores esdevenia el veritable motiu de la festa: “Pomposa i acalorada, la pavordessa, acompanyada de músics i pavordes, somreia a tothom a banda i banda de les cases i allargava gentilment la seva mà mostrant a uns i altres la safata platejada de l’Assumpta, bo i demanant una gràcia de caritat per l’esplendor del culte a la mare de Déu morta i pujada al cel, Patrona de la vila”. La dolcesa del moment, amb la panxa plena i la conversa fluïda, devien anul•lar tot intent de gasiveria. Així “sonaven en la safata d’argent les almoines quantioses i dringaven, botent per l’empedrat, les monedes que en pluja fantàstica queien de finestres i balcons”. I acabava el relat dient que “xics i grans tornaven a la taula familiar mentre al carrer s’anava fent perdedor el so de la música que ja era a somoure el veïnat d’altre carrer”.
L’origen dels Llevants de taula cal cercar-lo a la primera meitat del segle XIX, potser abans. En el llibre de comptes de l’organització “Nostra Senyora de Cap d’Altar” s’indica que en la Festa major de 1855 s’havien recollit 24 lliures, 7 sous i 6 diners (2).
La seva desaparició es va donar a finals de la segona dècada del segle XX. El programa de 1914 els preveia a la 1 del migdia amb acompanyament de “gegants i nanos” i a favor de la beneficència local, així com el 1915. El de 1916 assenyala el seu caràcter benèfic i el fet que el protagonitzaran “distingides senyoretes”. En el programa de 1921, l’immediatament posterior que s’ha pogut consultar, ja no s’esmenten.
Precisament, el 1920, quan devia fer poc que no es realitzaven, la poetessa Anna Senyé Ramisa va confeccionar un poema anomenat, concretament, “Llevants de Taula” (3). Entre els versos que enfila hi relata com arriben les pabordesses a una casa del carrer del Pont en el moment de la sobretaula de l’àpat de Festa major. En destaquen aquests:
‘questes pabordesses de la nostra Assumpta,
amb blanca caputxa, safata a la mà,
corbata amb sarrell o ribet de punta
i airós devantal de ric tafetà”
D’aquesta pèrdua se’n lamentaven alguns manlleuencs el 1931. Mossèn Puntí exercia de portaveu d’aquest grup que vetllava per la recuperació de les antigues activitats festives de caràcter religiós. En uns articles publicats al periòdic local Manlleu donava pistes de les dues causes principals per les quals els llevants de taula es van deixar de celebrar. Per una banda hi havia el cansament dels pabordes i pabordesses que no tenien un període concret d’exercici ni degudament previst el seu relleu. Per altra banda, en destacava la despesa que suposava l’acompanyament musical (4).
La Festa major, però, mai més va tornar a comptar amb aquest tipus de manifestació; és curiós que, tot i la seva funció estrictament recaptatòria, s’hagués distingit per ser una de les tradicions més lluïdes i posteriorment recordades
Imatge: Pabordesses de la Festa major de Manlleu, 1914. Autor desconegut. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu)
Article publicat a la revista El Ter, num. 137, agost de 2007, p. 67. Manlleu : Manlleu Mitjans de Comunicació SLU
1 Joan Puntí i Collell (1886 – 1962) va ser un reconegut poeta que, fins i tot, el 1918 va guanyar la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona. Va escriure l’article “Els llevants de taula”. Dins: Manlleu, núm. 60, de l’11 d’abril de 1931, p. 7 i 8
2 “Las colectas antiguas II” dins: Hoja dominical, Parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 1039, 18 de juny de 1950
3 Senyé, Anna. “Llevants de Taula” Dins: Remolinada, versos. Barcelona : Poliglota, 1922, p. 33 – 37
4 Puntí i Collell, Joan. “Els llevants de taula”. Dins: Manlleu, núm. 60, de l’11 d’abril de 1931, p. 7 i 8
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.